Incógnito

Dansa

informació obra


Companyia:
Lali Ayguadé i Nicolas Ricchini
Coreografia:
Lali Ayguadé
Intèrprets:
Nicolas Ricchini i Lali Ayguadé
Composició musical:
Mar-Khalifé (Ya Nas-Yeribi)
Sinopsi:

Aquest duet es centra en el cos, amb la seva fiscalitat i virtuositat, amb la seva abstracció. Tot i ser éssers conscients i intel·ligents hi ha coses que no pots explicar. Tot el que ens envolta té un sistema. Nosaltres som un sistema molt complex i de vegades les emocions i el sistema xoquen. Darrere del meravellós aspecte humà hi ha l’univers ocult d’una maquinària interconnectada.  Tenim un cervell de 200 grams fet del material més complex que ha descobert l’univers.

Treballar el cos com el treballa un metge, una nuesa que no es veu perquè el sistema li treu la importància. Les màquines, els sistemes,... potser hi hauria gent que ho relacionaria amb força. Però de fet aquí també es vol parlar de feblesa ja que no som màquines, som humans i potser és la feblesa el que ens fa tirar, amb aquesta capacitat que tenim de no ser perfectes!  

Crítica: Incógnito

27/09/2014

Un tríptic breu d'emocions, de l'empatia passant per un dolor magnètic i a una fosca reconciliació

per Jordi Bordes

Lali Ayguadé i Nicolas Ricchini presenten Incógnito al carrer. La seva primera part és molt empàtica, amb mirades franques i còmplices als ulls dels espectadors. És un episodi de dansa aerea, de grans desplaçament,s també rodolant per terra. A un nen de 4 anys l'espanta la mirada a  un pam, del noi; a una de vuit, l'avergonyeix la mirada que frega el seu rostre. Si l'obra vol parlar de la ment, revela que la humanitat ho és, perque`s ap generar empatia amb els altres, és un ésser social.

El segon pas a dos és més fosc. Ja no hi ha els somriures si no que apareix un contacte magnètic, com arrapats l'un a l'altre però sense el gaudi de la vida, més aviat com un dolor intens. Si la humanitat ho és és perquè té sentit de pèrdua.

Finalment, darrer passatge. Un solo de Nicolas Ricchini que es completa més tard amb Ayguadé. Hi ha la consciència d'un mateix, el pintar-se per a ser semblant al grup. Amb l'entrada del segon personatge, ees tenyeix més encara el rostre. No hi ha voluntat de dominar l'altre; només sensació que cal entendre's, comportar-se, conviure, si cal per força, amb pau. Si la humanitat existeix ér per aquest estrany equilibri entre l'empatia generosa i la necessitat a sobreviure les pèrdues.

Trivial