Ser afortunat o no ser-ho. Faust o Infaust. Viure dins de la realitat terrenal o sobreviure dins de la realitat virtual. La companyia Projecte Ingenu capgira l'ordre dels valors del mite de «Faust» de Goethe sense alterar-ne el resultat. Tal com està el pati, avui en dia, ja no n'hi ha prou de vendre's l'ànima al diable. Hi ha múltiples opcions per rellogar, malvendre, empenyorar o malbaratar el poc que un té a canvi de posseir tot el que ofereix un món anegat fins al coll de materialisme. Això és, més o menys, el que proposa que s'entengui Projecte Ingenu de la seva singular mirada al mite, apta per a espectadors sense prejudicis i sempre oberts a noves experiències teatrals.
I la companyia que ja ha marcat una línia molt peculiar en la seva manera d'interpretar ho fa donant un relleu important als personatges centrals de Mefistòfeles i Faust, però sense prescindir dels altres personatges que els envolten, amb un èmfasi especial pel de Margarida, que és plorada amb una adaptació de la cançó infantil «Margarideta lleva't de matí».
No cal esperar que el discurs de l'obra reprodueixi fil per randa l'original. La proposta se n'allunya i juga amb els cinc sentits, amb una interpretació molt física, on els diàlegs sincopats són més aviat monòlegs entretallats on cadascú sembla que vagi a la seva i sense fil de continuïtat.
Cal un usuari i un password per passar del món real al món virtual. I una etiqueta que identifiqui qui mou els fils, com «MFTL», per exemple, que amb una mica de sort s'endevina que es refereix al malvat Mefistòfil.
Projecte Ingenu converteix el «Faust» de Goethe en un «InFAUST» que assumeix els recursos de la tecnologia digital i que xucla de tot d'elements que han fascinat les generacions més joves, o no tan joves si es compara l'escena dels mòbils reflectint el feix de llum blavosa sobre els seus rostres amb els mòbils que tenen també atrapats els postadolescents i generacions més madures.
Però sobretot fa una barreja de les tendències juvenils dels últims temps: una mica de manga, una mica de mitologia, una mica de tragèdia, una mica d'humor, una mica de xou televisiu... I tot en una escenografia de Laura Clos, gairebé una instal·lació artística, que reflecteix també els dos espais, el real i el virtual, des de la penombra del fons real fins al reflex com un mirall deformat de l'escenari virtual convertit en un bassal d'aigua on s'hi xipolleja, s'hi estoven els papers, s'hi remulla la perruca de colors, s'hi crea un núvol tenebrós de boira o s'hi aneguen les víctimes.
L'actriu i cantant Neus Pàmies, que ha recomposat la cançó «Margarideta lleva't de matí» i que s'hi interpreta com un lament a cappella, és el pèrfid Mefistòfil, el seductor. I l'actor Toni Guillemat, indecís, desconcertat, incapaç de resistir-se a la temptació, és Faust. L'actriu Cristina Arenas és la monarca que dóna el crèdit il·limitat a Faust perquè visqui com vulgui sense que li falti res del que cobeja, amb l'aval i la soga al coll de Mefistòfil, esclar. I Roser Tapias és la jove víctima de Faust. Mentre que Martí Salvat hi fa el paper del bufó i secretari de la monarca capitalista.
«InFAUST» és un espectacle visual que juga amb la sonoritat, el marc escenogràfic, la il·luminació, el moviment, la veu i un vestuari entre contemporani i de disseny de sèrie animada o il·lustrada que canvia l'avern de l'original per l'infern modern que és, per a molts addictes a l'esclavitud de la porta oberta a l'infinit, la seducció de les noves tecnologies. Però ja sigui dins el món real o dins el món virtual, les conseqüències sempre són les mateixes: el cos nu que s'ha deixat vendre virtualment per la golafreria de posseir-ho tot acaba vagarejant com un gos pel món real pidolant les engrunes del que sobra. (...)
