inFAUST

informació obra



Intèrprets:
Martí Salvat, Roser Tapias, Cristina Arenas
Autor:
basada en l'obra de Goethe, basat en la novel·la d'Stehen King
Dramatúrgia:
Anna Maria Ricart
Adaptació:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Marc Chornet Artells
Escenografia:
Laura Clos “Closca” , Sergi Corbera
Il·luminació:
David Bofarull
Vídeo:
Alfonso Ferri, OMEN
Composició musical:
Neus Pàmies, Michael Gore
Sinopsi:

Mefistòfil fa una aposta amb Déu i li diu que pot fer desviar l'ésser humà favorit de Déu (Faust) qui malda per aprendre tot el que pot. El diable s'apareix a Faust i fan un acord (signat amb sang). Mefistòfil farà qualsevol cosa que vulgui Faust en vida mentre que Faust el servirà a l'infern. En una de les seves aventures, Faust troba Margalida (també dita Gretchen) per la qual se sent atret i el diable fa que ella se n'enamori. Margalida queda embarassada i és empresonada, ja que ofega el seu fill. Faust intenta salvar-la amb l'ajuda del diable, però aquesta refusa l'ajuda de Mefistòfil, perquè prefereix morir penedida dels seus actes per rebre la gràcia de Déu.

Crítica: inFAUST

22/10/2018

La maldat navega per Matrix

per Jordi Bordes

Projecte Ingenu ha essencialitat el seu llenguatge. Va descartant el que és més obvi i apostant pel que és més suggerent. Atrevint-se a entrar a paratges desconeguts. Amb la certesa que, en la llarga investigació del seu procés d'assaigs, trobaran camins per arribar al conflicte des d’un punt de vista nou. Ho van fer amb el Romeu i Julieta. I amb Yerma. Sempre amb un espai que es transforma. També amb un envolvent Vaig ser Pròsper.  Ara s’atraveixen a abordar una dramatúrgia fosca, la de l’home que es ven l'ànima avorrit de la seva vida sense brou. Es llença al costat més bèstia i pecaminós de la vida i només perd l’aposta quan troba plaer en un quadre que degrada tant la víctima com el propi botxí.

Al Teatre Akadèmia han construït dos espais. El darrere, és el real. Més aviat solitari, fosc, aïllat en què només es comunica a través de xarxes socials. Al davant, hi ha el camp inabastable de la imaginació, de la perversió, duta a l’extrem. Del somni. Del malson. Si al començament la dramatúrgia ensenya com aquell Faust tant poc exemplificador hem passat a ser-ho tots una mica, mica en mica es distancia d’aquest món i s’abraça més a l’argument del diable que aconsegueix quedar-se l’ànima del humà sense personalitat ni criteri per discernir la bondat i la maldat l’esperit constructiu del destructiu. L'arrencada és interessenat perquè fa un link amb el jo més quotidià: ens deixem vendre pel consumisme individual navegant per unes xarxes que aïllen i poden transportar a móns deshumanitzats (tot sempre és responsabilitat d’un mateix, però és cert que la provocació virtual és més seducatora que mai).

Projecte Ingenu ha fugit tant de la realitat (el quadre del fons) com del realisme. Per això, les interpretacions són forçades, dutes a extrems ben distants. Des del més depravat al còmic de lacai que no té traça en enganyar l’home dèbil. Les xarxes, el Matrix que vesteixen projectat per diferents punts, porta la humanitat al fons d’un embut, on només la sang i l’abús són els símptomes de l’èxit. Ja no hi ha respecte entre iguals. I l’abús i la violència només serveixen per mesurar el Poder, la maldat que poden executar les pròpies mans. L’ànima és perduda. El cos restarà, més tard, panteixant com un gos abandonat demanant carícies i rescatant aliment entre les cantonades del món real.

Un quadre desolador, sense un bri d’esperança. Potser per això, les interpretacions (divertides puntualment o esquerpes) fugen de l’empatia amb el públic. Les imatges es reflecteixen en l’aigua de l’escenari. Però els personatges no poden fer de mirall realista. En tot cas, projecten (això sí) la part més fosca de l’ànima de cadascú. Projecte Ingenu creix i construeix el seu llenguatge, amb la dramatúrgia d'Anna Maria Ricart, i l’espai escènic sempre suggerent de La Closca. I un punt de vista insubornable de la direcció de Marc Chornet. Els actors, fidels i compromesos amb aquesta forma de treballar són un reflex d’autenticitat i generositat. Des de la lletjor i la foscor d’aquest món de Mefistòfil, el de Faust, ressona preciosa la cançó de Margarideta, lleva't de matí. Tant ingènua i transparent com vulnerable i víctima dels pitjors pensaments de l’ànima. 

Terror.


Trivial