Que una obra com Instruccions per fer-se feixista s’hagi de qualificar, abans que res, com a necessària indica a quin punt ha arribat la situació política aquí i arreu. Escric aquesta crítica el diumenge 23 de juliol. Fa res que els col·legis electorals pels comicis al Congrés espanyol acaben d’obrir i, depèn de com vagi la cosa, demà mateix l’obra podria ser ja no necessària sinó imprescindible o, fins i tot, pel que hem vist recentment en algun lloc, directament prohibida. I aquesta situació, que no és exclusiva nostra sinó que es repeteix a moltes de les ‘democràcies consolidades’, està en la base d’aquest assaig de l’escriptora i activista sarda Michela Murgia i en la de l’espectacle protagonitzat per Mercè Arànega que Miquel Gòrriz ha dirigit a partir d’una adaptació del text original escrita per Sergi Pompermayer.
Instruccions per fer-se feixista té la immensa gràcia que no vol adoctrinar ni ser un pamflet exacerbat contra el feixisme. No hi trobareu un míting ni hi experimentareu una catarsi que us permeti tornar a casa convençuts i reconfortats dels vostres indubtables valors democràtics. Al contrari. Jugant magistralment amb la ironia i des d’una òptica gairebé, es diria, comprensiva, l’assaig de Michela Murgia ens posa al davant un mirall i ens interpel·la a trobar quants principis feixistes o feixistoides s’amaguen en les nostres (teòriques) conviccions democràtiques. Per la porta del darrera, Murgia aconsegueix desemmascarar els mecanismes pels quals una ideologia que crèiem superada reviu i amenaça una llibertat que teòricament diu defensar.
Només per això, la cosa ja mereix una visita a la Villarroel o on sigui que es presenti l'espectacle, d’on probablement sortireu pensant que una mica més d’exhaustivitat —en d’altres paraules, una major profunditat i una durada lleugerament superior als actuals 60 escassos minuts— no estaria malament, atès el poderós mecanisme transformador del text i de l’adaptació que n’ha fet Pompermayer.
Però els mèrits d’Instruccions per fer-se feixista van més enllà del missatge. És cert que la proposta sembla tenir una voluntat més discursiva que teatral, però això no impedeix percebre una molt bona feina d’una Mercè Aránega convertida en conferenciat ‘TED style’ que, en un espai escenogràficament encertadsíssim (molt bona feina de Yaiza Ares) dialoga amb els espectadors i els interpel·la per fer-los veure la facilitat amb la qual darrera d’un demòcrata s’hi pot trobar, ni que sigui, un protofeixista.
Hi ha punts d’ancoratge —el feixistòmetre, l’entrevista...— que probablement agrairien un major desenvolupament. I segurament una major implicació dels espectadors empoderaria encara més la proposta, però no hi pot haver dubte que, tant pel fons com per la forma, Instruccions per fer-se feixista val una visita al teatre i, sobretot, una reflexió posterior.
