L’assaig de Michela Murgia és tota una provocació. Un text ple d’ironia sobre la perillosa propagació dels populismes en les nostres societats. L’última reencarnació dels moviments d’ultradreta. Mercè Aránega es fica a la pell, el pensament i la denúncia d’aquesta escriptora i activista italiana amb una gran projecció pública al seu país per convertir-se en la protagonista d’un monòleg que denuncia l’actual onada de feixisme arreu d’Europa i la resta del món. Un text per fer trontollar la seguretat en el nostre sistema democràtic, adaptat per Sergi Pompermayer i dirigit per Miquel Gorriz.
El feixisme s’enrosca i ofega la confiança en l’altre a través de la por, de la sensació falsa d’amenaça i de reivindicar la llibertat per mantenir els privilegis a costa d’atonyinar els fonaments de la democràcia. Mercè Arànega esdevé una mena de coach, una influencer que navega entre la ironia del monòleg i el cinisme de la política més populista. L’obra té un fort component polític: Però, en comptes d’adoctrinar per les causes més justes com faria Brecht (, fa sorna (mesurada) de les contradiccions que tot demòcrata porta dins. Instruccions... fa evident que tots portem un bigotet en potència sota del nas.
Si no pots vèncer el teu enemic uneix-t’hi, diu la màxima popular. Davant del creixement de la ultradreta a Europa (incapaços de fer memòria de les conseqüències catastròfiques del feixisme), Murgia va fer un breu tractat per provar d’entendre la dinàmica del feixisme modern, que aprofita noves eines com les xarxes socials i nous enemics de la Pàtria. El mèrit del muntatge és el seu naturalisme en què sembla que, realment, es participi d’una classe magistral per accedir al nivell 1 de feixisme. La contradicció (que tothom reconeix racionalment però que fereix emocionalment quan un s’hi sent atrapat) és la base per entendre una dinàmica tòxica. I sí, escoltar els mètodes ensenya a combatre aquest virus altament contagiós.
Miquel Gorriz repeteix monòleg amb Arànega. Si a Shirley Valentine cantaven l’empoderament de la dona madura, ara tiren de cinisme en una purga àcida que procura allunyar-se de la teatralitat. La funció té molt aire de xerrada, que fragmenten amb l’entrada de la regidora Anna Roy (per què fa gràcia el localisme que ella és veïna de Berga?), una espectadora que fa de presentadora d’un late show o l’enquesta el Feixistòmetre que tots han pogut realitzar abans de la funció (ben diferent al test anònim de patiment d’abusos de Sucia de Bàrbara Mestanza). A Bèsties (també dins del Grec i que té un cert aire de ponència), un gir dramàtic de Martas Marco fa que la representació tingui un fil emocional que borbolleja Veritat (tot i ser la part més ficció de totes).
Instruccions... es va estrenar al Grec, a pocs dies de les eleccions generals. L’obra fa menció a les eleccions generals del 2019 quan VOX va sumar 50 diputats a nivell estatal. Sembla que els 33 d’ara facin menys mal (quan el PP ha pujat de 89 a 137). També evidencia des de quin marc mental es viu (perquè VOX, a Catalunya, el 2023 va tenir uns 34.000 vots més que al 2019). Que una crítica de teatre acabi fent una anàlisi de resultats electorals és un flac favor a l’art que parteix de l’empatia amb l’altre per construir un espai en què tothom té dret a dir la seva, per mandra que faci els que pensin (i votin) contràriament al que un defensa. La purga és àcida; el teatre massa prim per viure’l.