Es fa indispensable un pròleg sobre el tema:
Sucia és l’enéssim espectacle que denuncia un abús, una situació de privilegi. Com a Màtria, el testimoni real femení l’encarna un home. Com si fos la darrera fórmula per trencar amb el que, diu, sordesa aclaparadora de la societat. És cert, la civilització occidental té un problema (no s’aturen les violacions ni la violència domèstica) però no és d’oida, si no d’empatia. Atendre un espectacle des del jo acostuma a ser un exercici revelador quan la temàtica és nova, quan és una denúncia insòlita (la salut mental a Boja; l’hermafroditisme a La rebel·lió del desig; la infertilitat a Estigmes; la pèrdua del nadó a Una gossa en el descampat o a Llibert, per exemple). Com a víctima necessita l’escolta i l’abraçada reparadora, si la demana. Això és el primer de tot i no cal perdre-ho mai de vista.
Avui, els feminismes es viuen com si fossin una trinxera insondable. No hi ha treves; no hi ha complexitat. Quan algú pren alguna decisió que atempta o debilita un comportament del col·lectiu se’l titlla d’adversari i se l’arracona o se l’ataca amb totes les armes (dialèctiques) possibles. La militància aclapara la diversitat, s’extingueix en una obsessiva proclama. Com a públic és imprescindible posar-se les ulleres dels altres però també l’artista ha de saber treure’s les pròpies, de tant en tant.
El teatre és art, ha de saber destil·lar d’alguna manera aquell dolor en una catarsi col·lectiva. I, avui, la confrontació tant radicalitzada sobre el desequilibri entre l’home i la dona (i tota la diversitat de gèneres que encara hem d'aprendre), necessita que es construeixin ponts de confiança, de trobada; necessita que apareguin supervivents més que víctimes que ploren i escorren el rimmel dels ulls. Dol veure com la ferida segueix bategant, però seguir presentant sempre la mateixa diapositiva convida a desconnectar d’aquesta escolta. Des d’aquesta mirada (que vol ser honesta i que, se sap, serà qüestionada) parlem, ara, sobre l’espectacle. Els feminismes seran un fet social quan el defensin tots els gèneres, quan sigui un punt de trobada i no una plaça on escupir-se les diferències (que hi són i que cal reduir).
Sobre l’espectacle
Bàrbara Mestanza és una artista amb un discurs punky, que l’embruta del món més quotodià i mil·lenial possible. Com el primer Conde de Torrefiel (La chica de la agencia de viajes...) el plàstic, la brutícia forma part del seu paisatge. S’aparta del mirall absorbent d’Angélica Liddell (la del teatre del dolor, la de la provocació feixista per reconèixer les incoherències de les esquerres) però li agrada enristolar el discurs amb subordinades, amb repeticions. És la seva forma i és prou enginyosa però, avui, percebem que necessita canviar de prismes.
Jordi Casanovas va voler denunciar el judici de la Manada amb Jauría. Utilitzant les declaracions del judici tornava a revictimitzar la violada. En canvi, Àlex Rigola introduïa algunes d’aquestes cites a la seva instal·lació Macho man (en el que hi incloïa l’abús infantil, per exemple) i un darrer quadre d’un videojoc que donava punts assassinar prostitutes: Ampliant el quadre i fugint d’algú que fa d’abusada, el públic sortia commogut i amb necessitat de revisitar els comportaments que podien ofendre. Sense revictimitzar ningú perquè no se la posava a la palestra, novament.
L’art és l’habilitat de donar pals de cec per explicar un relat que preocupa i trobar-hi la forma que millor plantegi les preguntes més obertes possibles. Abocar, en canvi, respostes a raig pot caure en una perillosa reducció del camp artístic. Censurar comportaments (per molt reprovables que siguin) trasllada l’escena a un perillós puritanisme que, segurament, és l’aspecte que mai cap feminista voldrà abanderar.
A Mafia, amb The Mamzelles, les tres actrius construïen una trama gore amb un brindis que posava els pèls de punta. A F.A.M.Y.L.I.A. transformaven tots els gèneres i sorprenien pel resultat final (artístic i de discurs). La mujer más fea del mundo i Lacrimosa revela allò tant difícil de voler triomfar i fa un cant al suïcidi pel cúmul de frustracions. A Pocahontas es rebel·lava al món Disney i a la tergiversació de la història i de la realitat. Todas las flores s’amaga en una societat matriarcal excloent i un intent (lloable) de subvertir la forma i entrar en un espai de teatre físic. A Sucia (que té una versió encara més extensa amb la novel·la homònima Plaza & Janés), hi ha violència. I hi ha dolor. Però resol equivocadament perquè amb el seu mirall de retrets només extreu més bilis i incomprensió. L’actor Alejandro Bordanove en la clausura del vídeo, que fa de pròleg, diu que el dolor d’un abús s’ha de reconèixer i assumir amb la major brevetat possible per part de la persona afectada; cal que la víctima es vesteixi de supervivent. Serà llavors quan l’entorn podrà reaccionar sense l’angúnia de ser titllat de rival. Quan el teatre serà catarsi i no retret indiscriminat. És imprescindible posar-se les ulleres dels altres però també saber treure’s les pròpies.
