I tu, no vas fer res, no vas reaccionar? Aquesta , és la gran pregunta. La pregunta que més o menys tothom li acaba formulant a la Bàrbara en un o en un altre moment. La pregunta que , fins i tot formulada per les persones amb les quals té més afinitats i més complicitats, acaba agafant l’aspecte d’un retret , d’una recriminació. I que, d’aquesta forma, acaba obligant la Bàrbara, i obligant qualsevol dona amb el seu mateix “backstage” emocional i cultural que s’hagi trobat en la mateixa situació, a preguntar-se alhora fins a quin punt la imatge que s’ha construït i/o amb la qual s’identifica és només això: una imatge que queda desenfocada quan algú abusa de tu, i tu no saps com respondre a l’agressió. Perquè això, aquest abús , no et pot estar passant a tu, dona feminista , culta , alliberada, i dedicada a la creació artística que , des de la teoria, sap identificar molt bé les senyals que emet un agressor, i té mentalment ben estructurades les contundents respostes que cal donar-li a una agressió. Això, fins que un dia decideixes regalar-te un massatge madrileny capaç de desfer els nusos carregats de tensió que se t’acumulen al cos i dins del cap. I el massatgista comença a ficar dits i mans allà on no toca. O potser sí, que toca? Potser tot plegat són manies teves, i l’home està fent la seva feina a consciència, i ets tu qui, per culpa d’aquestes manies que encara arrossegues com un llast, n’estàs fent una muntanya d’un gra de sorra.... però no... no pots estar tan confusa... això que està passant, no hauria de passar de cap de les maneres....I un cop acabada la tortura amb aparença de massatge, un cop arribat el punt i final d’aquest abús que s’ha prorrogat al llarg de tres inacabables hores, què toca fer? Toca fer un drama , o toca restar-li importància , deixar-ho perdut al fons de l’armari, i seguir cap en davant com si res? D’acord: l’experiència ha estat molt negativa. Però tu ets (cal anar-s’ho repetint de tant en tant per tal de no oblidar-ho) una dona feminista, alliberada, culta ; una creadora , performer, actriu i escriptora plena de projectes engrescadors: tampoc és cosa de deixar-se aclaparar per aquest mal moment viscut...
El massatge , la pregunta, i la reacció a les preguntes que obra aquesta pregunta, són el detonant tant de l’espectacle que Bàrbara Mestanza ha presentat aquestes dies al Teatre Akadèmia després d’un llarg periple peninsular , com del llibre escrit també per ella que, amb el mateix títol de “Sucia” , ha publicat Plaza & Janés. I tinc que dir que jo vaig començar a endinsar-me en aquesta història justament per les 320 pàgines d’un text que vol situar-se més a prop de la confessió íntima que de l’autoficció, i que l’autora estructura amb prou habilitat com per a donar-li al relat un format sovint proper al que trobes en una bona novel·la . I ara, toca dir allò tan tòpic que s’acostuma a dir en aquests casos, a l’hora d’establir comparacions entre el llibre i la pel·lícula (perdó; en aquest cas, l’espectacle teatral). Sí, ho reconec : el llibre, m’ofereix una visió més intensa del que Bàrbara em vol transmetre que el seu, d’altra banda, potent espectacle. I si és així ( i si recomano la seva lectura a qualsevol persona que s’hagi sentit colpit per ’espectacle), és perquè al text, la Bàrbara em permet entrar molt més a fons en la complexitat implícita continguda en la ja molt esmentada pregunta i en les preguntes subsegüents que origina. Em permet molt millor capturar el dolor de la contradicció i la ràbia que provoca. Em fa sentir més brutalment el mecanisme que comporta acabar convertint-te tu mateixa en el botxí de la teva pròpia impostada i complertament immerescuda culpabilitat: la culpabilitat de qui ha callat per tal de buscar una zona de seguretat davant del vertigen que provoca quedar-se sense cap mena d’aixopluc, o , senzillament, tenir la sensació que et pots quedar sense cap mena d’aixopluc. D’altra banda, entre les pàgines del llibre , els homes de la Bàrbara agafen la suficient corporeïtat com per depassar la frontera del clixé, sense que això impedeixi reconèixer en ells el clixé repetitiu que adopta formes diverses: ni l’aparent transvestisme modifiqui del tot ( de vegades, gens ni mica) l’essència d’una actitud que es va perpetuant , i que sap quan cal transfigurar-se sota una capa de modernitat.
Dit això, cal afegir que la versió escènica de “Sucia” posseeix prou força com per provocar el sotrac emocional buscat per la creadora de “La mujer más fea del mundo”, que em continua semblant l’espectacle més reeixit que Mestanza ha creat fins ara. Entre d’altres coses, perquè allà s’esborrava de l’escenari tot ficant-se sota la pell d’una actriu, Ana Rujas, que funcionava alhora com a mèdium i com a alter ego , i construïa físicament un personatge amb quelcom de totes dues. I a nivell teatral, el gran encert de “Sucia” es troba precisament en el fet d’haver triat un altre intèrpret, una actor –home, capaç de transformar-se en la mateixa Bàrbara, estesa damunt la llitera que la convertirà en una víctima més de l’abús depredador. L’excel·lent treball interpretatiu de Pep Ambrós i l’intel·ligent dramatúrgia de Mestanza , que masculinitza el cos de la víctima per remarcar encara més la nua fragilitat en la qual resta aquest cos quan pot ser manipulat per dits violadors, li proporciona a la proposta el seu moment més intens. Intenses són també totes les paraules que ens llença Bàrbara, tot i que potser de vegades les cridi excessivament . I no em refereixo tant al volum de veu, com al volum que adquireix l’espectacle quan tira mà de recursos un xic fàcils, platós televisius i màscares de Trump incloses. D’altra banda, diria que l’excés d’afegits documentals amb forma d’entrevistes, perjudica una mica tant el ritme de la proposta, com la seva mateixa força. La força, en aquest cas, es troba en la forma com aquelles mans abusadores i el record d’aquell local abjecta van seguir marcant a la Bàrbara fins i tot quan la memòria d’aquell mal moment semblava haver-se esvaït, i la va perseguir (ara torno al llibre) fins el racó més perdut d’una selva tailandesa sacsejada per la més tremenda tempesta monzònica. Els documents poden afegir informació, però no afegeixen aquella torbadora reflexió que sí proporcionen les paraules , les auto inculpacions, la ràbia i la resolució final que ens transmet Mestanza, tant per escrit , com recordant-nos que tots i totes estem integrats en un mateix escenari, encara que de vegades pretenguem no formar part d’ell.
