Estrenada al Temporada Alta 2020 i programada després al Teatro de La Abadía, Sucia arriba ara al Teatre Akadèmia. L'espectacle de Bàrbara Mestanza combina el testimoni en primera persona amb documents diversos i paròdies del llenguatge televisiu. El punt de partida és una història real d’abús que va patir l'actriu en una sessió de massatge fa nou anys. El projecte s'expandeix o es complementa amb la publicació de la novel·la homònima, editada per Plaza & Janés.
Mentre ens acomodem a la sala, un vídeo mostra les respostes de diferents homes joves a un qüestionari sobre les relacions entre patriarcat i abús. En termes generals, s'imposa el negacionisme: mai no han fet ‒afirmen‒ un mal ús del seu privilegi, que ni tan sols reconeixen com a tal; la seva no és una masculinitat a reformar, etc. Destaca negativament el fet que un d'ells gosi dir que ningú mai l'ha ensenyat activament a abusar, com si estigués parlant d'un contingut curricular o propedèutic, quan tothom sap que aquestes coses no s'estudien a classe, i que avalen la violència sexual una sèrie de discursos soterrats però ben apresos i interioritzats. Després d'aquesta introducció audiovisual, Pep Ambròs, l'actor en qui Mestanza delega la primera part de l'espectacle, s'entrega a una performance desaforada, assumint ‒per moments, amb una fragilitat que corprèn‒ el discurs de la creadora en primera persona ‒la veu d'ella se sent en off, i veiem la seva boca projectada en un més que primeríssim primer pla‒.
Ambròs interpreta, a més, rols secundaris i molt fugaços: el company que es vol comprensiu i empàtic, un amic que s'escuda en banalitats per no afrontar la confessió, un nen petit que escriu una carta al seu agressor ‒“¿Piensas tanto en mí como yo pienso en ti?”‒ i, fins i tot, una vulva gegant que es desentén de l'assumpte. Però és l'experiència de Bàrbara Mestanza, subjecte i objecte de l'estudi, el que vertebra la proposta, per més que la creadora recorri també a veus d'especialistes ‒enregistrades en vídeo, es projectaran entrevistes a la periodista Núria Juanico, la psicòloga Anna Pladevall, l'educadora social Lídia Casanovas, l'advocada Carla Vall i la jutgessa Victoria Rosell‒, així com al joc teatral de fer de “víctima convidada” a programes televisius d’allò més sensacionalistes, grotescos i descarnats ‒en un d’ells, acaba demanant perdó a l'abusador, ocult rere una màscara de Trump‒. La performer, amb un to desimbolt i punyent alhora, tematitza la dificultat que suposa abordar el tema de l'abús, pel lloc difús que ocupa en la categoria de les violències sexuals: “Soy un grano en el culo para las estadísticas”. El problema a què s'enfronta, encara que sembli increïble, és el de com legitimar la seva condició de víctima. En una espiral d'autoculpabilització, s'acusa d'haver estat passiva ‒instrument i mirall del poder de l'altre‒ i, fins i tot, d'haver obeït durant tota la vida, potser sense adonar-se'n, les consignes dictades pel patriarcat. Ara vol recompondre ‒diu‒ els seus pedaços de fracàs feminista. El treball terapèutic i la dimensió política són indestriables en aquest espectacle, i és aquesta conjunció la que produeix un fort impacte emocional.
La llitera de massatges presidirà l'espai escènic dissenyat per Paola de Diego; justament perquè és el lloc de l'abús que se'ns relata, esdevé el centre escenogràfic de la proposta, que vesteixen una moqueta i un cortinatge tenyits de roses i fúcsies. A la narració dels fets se superposa una indagació a la recerca de l'agressor, a banda d'una sèrie d'escenes més heterogènies i estripades. El disseny audiovisual de Marc Pujolar, la il·luminació d’Adrià Pinar i Rocío Sánchez i l’espai sonor de JUMI aporten un munt de capes que redimensionen l’experiència de Mestanza. “No hice nada ‒diu en un moment donat‒, porque yo ya estaba sucia antes. Un poco más de mierda no se notaría”. Queda clar que l'abús atempta contra la pròpia construcció identitària, la fràgil estructura amb què ens bastim. En aquest sentit, resulta reveladora la pregunta d'una de les expertes entrevistades: si entressin a robar a casa teva, t'hi tornaries a sentir segura?
Aquesta ‒ens diu la creadora‒ és una obra de teatre sense final en què s'imposarà una xifra, la del nombre d'assistents que, en entrar a la sala, han reconegut a través d'una enquesta anònima haver patit abusos alguna vegada. Hi ha més motius per denunciar o per no fer-ho? El joc de plans escènics afegeix complexitat a la declaració testimonial i contribueix a dotar l'experiència d'una estructura dramàtica, però allò que més funciona i més arriba és el flux mental de la víctima, juntament amb les baralles dialèctiques que manté amb el seu company d'escenari. En una arravatada petició de justícia, ni que sigui poètica, Mestanza exigeix un plant col·lectiu, un cor masculí de ploracossos que mostri autèntica contrició. Una disculpa pública, perquè les víctimes puguin deixar d'odiar-se.
