L’activisme artístic de Bárbara Mestanza pel feminisme i contra el patriarcat porta anys deixant-se sentir als nostres teatres. Junt amb The Mamzelles o per sí mateixa ha anat estirant, poc a poc, més la corda per escanyar el coll d’aquest home (que som tots els homes) que assetja, que menysprea, que anima o que ignora la violència de gènere. Ara a Sucia, fa una nova volta a la corda. Les seves obres són militants, incòmodes i ens obliga als homes a fer revisió de consciència. Però aquí no hi ha terme mig, no dona veu a un personatge històric (Pocahontas), no dibuixa un futur distòpic amb atmosfera de “El Cuento de la Criada” (Todas las flores), ni tracta d’alliberar una família de dones italianes de la Màfia. Aquí es posa ella al centre, exposant un cas d’assetjament sexual (per un servidor, d’això se’n diu violació) perpetrat per un massatgista, el 2014 a Madrid. A mig camí entre l’autoficció, el teatre documental i la paròdia descarnada, Mestanza pretén netejar les culpes que el desgraciat aquell li va inocular.
Metsanza sempre m’ha semblat una creadora abonada al risc. Així com no vol crear històries còmodes o que deixin indiferents a l’espectador, ella tampoc es posa les coses fàcils. Si ja va qüestionar la seva legitimitat a donar veu a un personatge històric com Pocahontas en nom del feminisme, ara directament qüestiona els fonaments del seu feminisme, del seu activisme presentant-se com una víctima que no va saber rebel·lar-se contra el seu agressor. La pregunta que planeja sobre tots els nostres caps és la que en certa manera vertebra l’espectacle: Perquè no vas fer res?
Per explicar al seva història, Mestanza s’ajuda d’un actor que posa tota la seva virilitat corporal per contrarestar-la al missatge. Pep Ambrós és el company perfecte per canalitzar el dolor, la ràbia i la indignació. I el millor de tot és que en cap moment Ambrós ni fa d’agressor, ni de “machirulo”. Primerament, Ambrós és el que ocuparà l’escenari al principi de l’obra, posant-se en el paper de l’actriu, introduint el seu dolor, la seva indignació amb sí mateixa i després començant el relat dels fets. En aquest punt, va demanar la col·laboració d’un home del públic. Un sofert jove va sortir per fer d’agressor i, obligat per l’actor i les inquisidores mirades i rialles nervioses del públic, va haver de passar la mà per on no s’hauria de passar mai. Just en aquell moment, Bárbara Mestanza interromp la performance i allibera als dos homes de tota responsabilitat per començar la seva catarsi.
A partir d’aquí Ambrós apareixerà per complementar el discurs de l’actriu donant forma i veu a diversos personatges ficticis. Un nen recitant un poema dedicat a l’agressor, el suposat massatgista amb careta de Trump (recurs efectiu, però una mica “sobat”. Una màscara de Joan Ollè hagués estat massa hardcore, no?) o, sobretot, la figura d’un nou company de la Bàrbara, el suposat exemple d’home deconstruït (batejat amb brillant sorna com The New Man) que al final, d’una manera molt maniquea, acaba sent el mateix capullo de sempre, que s’acaba posant ell al centre.
La història dels fets conclou i obre un discurs que va mutant de l’autoculpa, a la falta d’empatia sincera de la societat, a la necessitat de tancar ferides i actuar contra l’agressor. El viatge final agafa un aire de thriller quan es posa a buscar el seu agressor i tot porta a la decisió definitiva que l’ajudarà a tancar, potser, aquest calaix. I dic potser perquè ni ella mateixa ho sap. Aquesta obra li haurà servit per finalitzar el procés?, es pregunta en clau metateatral. I dirigint-se a una dona (a totes les dones) i a un home (a tots els homes) anima a fugir de la culpa a la primera i reclama més empatia al segon.
Sucia és una obra amb molt d’embolcall. Primer de tot cal destacar la feina audiovisual de Marc Pujolar i l’estudi JUMI que han creat un sèrie de peces audiovisuals que van des de les entrevistes a testimonis ficticis o expertes en violència de gènere (psicòlogues, periodistes, jutgesses, etç), fins a peces d’estètica de videoclip o caràtules de programes i concursos televisius. L’obra transita per varis passatges físics i emocionals i l’escenògrafa i encarregada de vestuari Paola de Diego confronta els personatges en un escenari kitsch, amb tons pastels i on predomina el color maduixa xiclet.
Mestanza s’abona al teatre transformatiu d’una manera molt directa i, tot i algunes decisions artístiques errònies (masses vídeos amb testimonis documentats que volen aportar noves perspectives a la violència de gènere i les seves implicacions), impacta en el públic. Clar que el que s’ha d’aconseguir és que aquesta història arribi als indrets on faci una funció més terapèutica que no sols un teatre, on la majoria dels assistents ja estan convençuts prèviament. En aquest sentit, però, celebrem que Mestanza hagi publicat també el llibre on narri aquesta mateixa experiència. Un nou canal per arribar a la intimitat de les llars.
