L'actriu Mercè Aránega s'ha fet seu el discurs de la dramaturga sarda Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972) i és un dels encerts i atractius del seu monòleg breu —una hora justa— perquè el minicurset en seixanta minuts per fer-se feixista requereix que qui l'imparteix se'l cregui i les instruccions li surtin de l'ànima.
De l'ànima... o de la calaixera, una calaixera d'Ikea que Mercè Aránega diu que encara té per muntar i que es va quedar a mitges amb els cargols i els calaixos escampats perquè la va agafar amb les mans al fullet d'instruccions de muntatge quan la ultradreta espanyola, el 28M, va començar a ocupar poltrones de moltes de les autonomies de l'Estat espanyol.
Tothom té un petit feixista dins seu, diuen Murgia i Aránega. Només cal activar el botó vermell per constatar que, de tant tant, es dispara: ja sigui per l'emigració, per la crisi econòmica, per l'atur, per la pèrdua de valors propis, pels costums, per la religió... I tot això es converteix en vots a l'hora de les urnes. Però ja se sap que, com diuen elles dues, Murgia i Aránega, el sufragi universal té forats i és el mal menor de tots els mals i molts, molts dels votants, queda clar que, votant el que voten, “no toquen vores”.
Mercè Aránega és una de les actrius del teatre català actual amb l'etiqueta de “gran". No és hora de fer llista de la seva trajectòria, que és intensa i extensa. Que és “gran” ho corroboren espectacles com aquesta adaptació de l'assaig «Instruccions per fer-se feixista», de Michela Murgia, publicat el 2019 en català per l'Editorial Empúries - Grup 62 (tant en paper com en suport e-book). Durant tota la interpretació, Mercè Aránega manté la línia del text original: és provocadora, és contradictòria, és irònica, és alertadora del que s'acosta, és descarada i és també el mirall del fons més fosc de l'ésser humà.
Si bé l'espectacle ja es va començar a coure l'any 2019, amb l'actriu, Sergi Pompermayer i Miquel Górriz, a sis mans entre adapador i director, aleshores com una mena de premonició, és ara quan, primer estrenat a la tardor a Temporada Alta i aquest estiu dins el Grec'23, agafa més que mai tot el sentit, després del gir electoral cap a la ultradreta en alguns estats europeus, del gir electoral espanyol municipal i autonomista del 28M, i a poques hores del desenllaç de les avançades eleccions espanyoles del 23J.
Si ara ja sona com una reafirmació del que hi ha —amb el ressò de les primeres accions de censura feixistoide cultural a les Illes i el País Valencià amb les revistes en català prohibides o les cancel·lacions d'espectacles que aparentment no cauen bé als càrrecs de Cultura corresponents— em pregunto: ¿com es veurà aquest espectacle de Mercè Aránega a La Villarroel a partir del 23J, segons quin siguin els resultats, sobretot si tinguessin raó les successives enquestes publicades?
L'actriu utilitza tots els seus recursos escènics de seducció. Fa una breu introducció que adapta el discurs al context local. Bromeja sobre les misèries de la vida. I dinamitza la seva interpretació amb algunes interrupcions de la nova regidora —diu que l'hi acaben d'encolomar i que és una ploramiques per tot—, una regidora que acaba marcant-se un numeret inesperat que em callo per mantenir la sorpresa dels espectadors. I també entra en joc amb una autoentrevista, amb unes preguntes preparades que un voluntari o una voluntària d'entre els espectadors —un luxe amb la periodista Sílvia Cóppulo, el dia de l'estrena— li fa perquè ella es pugui despatxar ben a gust. ¿Saben que en un moment donat sembla que les respostes que dóna a l'entrevistadora siguin les respostes que donaria l'alcaldessa ultradretana de Ripoll, paraula per paraula? És dir, parlant clar i català.
No sé si Mercè Aránega aconsegueix que l'auditori de La Villarroel sigui un auditori d'alumnat avantatjat que surti del teatre una mica més feixista del que potser no sabia que era o que en surti ni gota de feixista com estava segur que no era, això depèn de cadascú. En tot cas, l'espectacle —com ja fa també el llibre— permet completar amb creuetes un “feixistòmetre” que avalua els aspirants amb una puntuació segons les respostes donades: de menys feixista a feixista del tot i a la matrícula d'honor, la de patriota.
El que sí que sé és que els seixanta minuts de Mercè Arànega són un bàlsam escènic d'estiu —gintònic inclòs—, un bàlsam escènic d'estiu totalment recomanable, de rabiosa actualitat, i que permet no deixar passar per alt l'oportunitat de veure l'actriu en una de les seves actuacions més personals i que, a causa de la temàtica de fons, tampoc no permet deixar passar per alt una de les seves actuacions que més empatitzen amb tota mena d'espectadors i que l'Aránega plega i desplega, per ordenar ben ordenats, en cadascun dels calaixos feixistes de la simbòlica calaixera d'Ikea, en procés de muntatge, sempre que se segueixin com Déu mana les autèntiques instruccions per fer-se feixista. (...)
