Aquesta obra s'hauria de veure (o d'haver vist) abans de les eleccions per fer una profunda reflexió, que ara ens arriba mitjançant d'un espectacle de teatre, una art escènica ja amenaçada a conseqüència de les primeres prohibicions de la dreta, que en poc temps han suspès diferents espectacles, per diversos motius. Es ara el mateix teatre el que ens ofereix un mirall de la realitat, d'una realitat que fa no gaire temps era poc pensable, però potser quan Michela Murgia ja va començar a escriure el text, es veia venir i ara ja és una realitat: què passarà si la dreta guanya i es radicalitza cada cop més.
Per això, la mateixa Murgia amb la col.laboració de la dramaturgia de Sergi Pompermayer i la direcció de Miquel Górriz, li han donat la volta a la truita i comptes de denunciar directament l'extrema dreta, la fan seva i a l'escenari algú s'encarrega de deixar clar el per què s'ha de votar la dreta...i és clar, veient allò, el millor que pots fer és sortir corrents i defensar a capa i espasa que la dreta no aconsegueixi imposar.se al païs, com ho ha fet en d'altres, per què si no, arreglats anirem tot plegats!
I per vehicular aquest monòleg que posa la pell de gallina, qui milor que una gran actriu, Mercè Arànega, dona d'esquerres i feminista per repesentar la dreta. Gran esforç per l'actriu per, primer ficar.se en el personatge d'una feixista, i segon, suar la cansalada per no esclatar enmig de l'espectacle per dir.nos que allò no és veritat, que si us plau seny (i rauxa) a l'hora de votar diumenge,
I sota el seu mestratge, es desenvolupa aquest monòleg d'una hora justa (i suficient) i que aconsegueix el seu objectiu: en primer lloc, el somriure (que no la riatlla) de l'espectador per què, ull, no anem a veure una comèdia de riure, sinó quelcom amarg. I per això, i en segon lloc, a mesura que la Arànega parla i fa somriure, comença a tocar la fibra de l'espectador i aquell somriure es va glaçant poc a poc fins a convertir.se en una placa de gel. Diu coses molt divertides, però també veritats a cabassos i deixa clar que el feixisme és un muntatge que no té ni solta ni volta, i que cal desmuntar.lo abans no sigui massa tard. Tant arriba a l'espectador que els veus cóm va canviant la cara a mesura que avança la peça i a la fí, a la vegada que rendits a la gran interpretació de l'actriu, tens un mal cos que no ho pots aguantar. I el que és pitjor, veus una magnífica obra i a mesura que passen els minuts, el mal cos se t'accentua. Si us plau, no eh? Mare meva, quina por!
