Interferència 01 és la primera acció del projecte “Teatres de Campanya”, de Marc Salicrú, la creació d’un “concert de ciutat” experimental i caòtic a la costa de Barcelona: naumàquia sonora de sirenes i pirotècnia, brigades municipals, avisos de megafonia a peu de platja, pregons a crits, homenatge floral, ball de gegants i himnes corals… Són cants i melodies d’allò que ens travessa per sota els peus i ens edifica com a engranatge que xoca amb passat, present i futur i que és contemporani i popular, per donar lloc als ciutadans per tornar a aixecar la mirada i reimaginar el seu paisatge diari.
40 minuts en què l’espai i el temps es congelaran fins que tothom, si vol, pugui tornar al seu dia a dia. Però que també serviran per reflexionar sobre el fet que necessitem temps per a nosaltres mateixos, i serà el que cridarem fins al nostre últim alè.
“Teatres de Campanya” és un huracà absurd, irònic, folklòric i festiu que s’introdueix fugaçment a l’espai públic en forma d’interferència escènica visual, sonora i sensorial, que fa del dia a dia un espectacle en forma de manifestació de la forma d’habitar el món, utilitzant la ciutat com a partitura i creant per uns instants una pausa de trobada i celebració entre els i les assistents.
Aquesta primera manifestació del projecte “Teatres de Campanya” és una coproducció del MAC / Mercè 2024, FiraTàrrega, Festival Grec de Barcelona, Bonvehi Arts i Teatres de Campanya - Marc Salicrú, amb el suport d’Homs Rentals. A més, és un espectacle que forma part de la Regata Cultural, el programa d’activitats culturals que acompanya la Copa Amèrica durant les festes de Barcelona.
Quan un títol porta un número penjat, a la cua, insinua que tindrà més episodis. Marc Salicrú ha ideat uns Teatres de Campanya amb el que es puguin anat cosint a aquesta Interferència01 i les que puguin venir més endavant. D'entrada, l'exèrcit de brigades, màquines, toros mecànics, camions de Bombers i de Parc i Jardins i tot el desplegament de cons i de tanques provisionals han aixecat un bon sarau a la platja de Nova Icària. D'entrada, avisem que la cronica serà un xàfec de sensacions que no hem volgut ordenar massa. És el més coherent a la proposta monumental, sobreactuada i cridanera que transmet una desorientació evident de la societat que voldria progressar en aquest constant evolució de la societat (i que fa dècades, que ens aboca d'una crisi a una altra).
Diu la companyia de Sol Picó que el relat en un espectacle de carrer ha de ser mínim perquè no es perdi la intenció. Aquest ha estat el seu intent a Carrer 024, de fet. Ara, Marc Salicrú col·lapsa l'escena d'acció, soroll, paraula, música, serveis públics i pirotècnia. També hi ha gegants (una enigmàtica brúixola que mai apunta el Nord) i un ésser-màscara indeterminat. De sota l'estructura, no paren d'esquitxar flamarades de foc i de voleiar un senyor negre, que plana i disposa l'escena, potser des de l'ombra. El contrastarà un altre, blanc lluent, que podrà voltar animós en una mena de cant a l'esperança. Són inflables com aquells que Joan Baixas va desplegar al Fòrum. Ara, Salicrú sembla fer-li una picada d'ullet per a una acció veïna del Port i la Copa de Vela. De fet, l'escena arrenca molts minuts abans amb operaris desplegant maquinària i passarel·les provisionals, com les de les obres al carrer. Ja ho deia l'espectacle Kenòpsia, sobre infraestructures milionàries que s'han mort de fàstic (sovint sense acabar de construir). Jaume Collboni ja aventurava a en una entrevista "Quan sigui alcalde, obriré els carrers de Barcelona com si fos una ampolla de cava". Malauradament, sembla que per primera vegada la promesa ha estat complerta. Salicrú, habitual escenògraf, debuta de director amb aquesta creació que beu dels efectes parateatrals de Joan Brossa i Carles Santos. La velocitat de l'actualitat no deixa que es puguin repensar les accions, que es matisin les interpretacions, que es consensuin les decisions arbitràries.
Al darrer passi d'ahir al vespre, el dels que estan alerta a les recomanacions de darrera hora per xarxes socials, hi havia una pila d'artistes joves. Colegues de'n Salicrú, si, però també molts d'altres amatents a què es cou de nou a la ciutat. Si s'ha abandonat el projecte VVAA (Like si lloras, ARCAS2020) amb una mena d'apocalipsi impossible, ara la festa s'acomiada amb un Welcome to my day, welcome to my beautiful morning, en clau d'himne pop. En aquest trànsit constant, hi ha una certa relació amb el vehicle escenari de Baby no more, la peça epíleg dels VVAA presentada al TNC. De fet, Salicrú sempre ha entès l'espai com un element més viu dins de l'obra, en què el públic hi és inclòs (amb exemples com Wohnwagen i This is real love)
En aquest brogit de descontrol s'hi amaga aquella incertesa de les peces de la Fura dels Baus, en què el públic es podia sentir vulnerable amb un trànsit immens d'elements escenogràfics. La veritat és que al segle XXI aquella radicalitat post-futurista, èpica, s'ha formalitzat per evitar possibles accidents i indemnitzacions. Ara, en aquest grapat de col·lectius diversos que intervenen a Interferència01, repeteixen els intèrprets d'Íntims Produccions (Wasted, Pool (no water)), uns fidels col·laboradors en treballs físics i personatges obsessionats amb idees passatgeres.
Salicrú ha disposat d'un dibuix carregat de garbuixos (com el seu vídeo a Firmamento per a La Veronal), una planimetria del caos d'una ciutat que es construeix i desconstrueix, a batzegades del màrqueting o de decisions de curta durada política. És com allò d'entrar a un Poli Klin d'una obra per a una llarga emergència i trobar-se que, durant l'estada, un toro mecànic l'ha desplaçat al magatzem d'Obres Públiques. Com aquell veí que va entrar a La cabina de telèfons i ja no en va sortir mai més. Barcelona es un Poli Klin sense balda del Primavera Sound.