Wohnwagen

informació obra



Companyia:
Wohnwagen
Traducció:
Max Grosse Majench
Intèrprets:
Julius Brauer, Marie Rozoum, Fanny Wehner, Max Grosse Majench, Marlene Knobloch, Magda Puig/ Bàrbara Roig, Joan Solé
Escenografia:
Katharina Grosch
Vestuari:
Franziska Schmittlein
Il·luminació:
Leander Hagen
Vídeo:
Max Grosse Majench
Ajudant de direcció:
Naomi Achternbusch, Leon Borchert , Paula Knüpling
Sinopsi:

S’hi freguen restes de cervesa, s’hi versifiquen versos, es bufeteja, es destorba, s’hi té esperança, s’hi beu cafè americà, s’hi menja, s’hi seu, s’hi convida, s’hi eixuguen llàgrimes, s’hi beu cafè italià, s’hi perd el valor, s’hi mira un noi –Comprem una roulotte?–, s’hi venen roses, s’hi balla al voltant de noies, s’hi beu alcohol d’alta graduació, s’hi menja molt, s’hi balla al voltant de nois, s’hi pidola, s’hi fan petons, s’hi saluda, s’hi té vergonya, s’hi beu i s’hi beu, hi sona música, s’hi troba el valor.

Allà on tots els drames són a casa: en un bar.

PRESENTACIÓ
D’on surt La roulotte (Der Wohnwagen)? En primer lloc, cal explicar que, en alemany, “roulotte” es diu “Wohnwagen”. És una paraula composta a partir de “wohn”, viure, i “wagen”, que és una paraula que pot significar o bé vehicle, o bé atrevir-se. Aquests dos conceptes són l’arrel del conflicte entre la parella de protagonistes: ella vol moure’s i viatjar i descobrir món, mentre que l’altre dóna importància a les petites coses del dia a dia. La roulotte és fruit del projecte pedagògic-teatral del teatre berlinès Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz. Aquest projecte és el grup jove P14. Va passar que nosaltres dos tenim una idea concreta de teatre que no veiem representada en els teatres berlinesos. Així que vam demanar a la Vanessa, que porta el P14: “Podem fer una obra de teatre?” I ella ens va dir que sí. I volíem parlar sobre l’amor. El nostre punt de partida va ser la pel·lícula Revolutionary Road de Sam Mendes. El resultat, però, poc hi té a veure. Això no és Hollywood ni són els anys 60. És Berlín, és teatre i és ara.

Rémi Pradère i Max Grosse Majench

Finalista del Premi BBVA de Teatre 2018

Crítica: Wohnwagen

17/11/2016

Espectacle volgudament cutre i amb personatges cafres d'una tendra ingenuïtat que atrapa per les formes

per Jordi Bordes

En el fons, la proposta de Rémi Pràdere és d'una buidor que exaspera, d'un amor impossible, un humor cínic. En el seu conte idíl·lic, hi ha un ángel incapaç que l'estimin, un dimoni que va caure en la trampa de l'oferta d'una caravana i la va comprar, una fada maldestra i una bruixa també necessitada d'amor. Els dos protagonistes són dos joves que mai s'haguessin conegut si no fos pel caprici dels déus. S'enamoren de manera semblant a l'encanteri de Puck a El somni d'una nit d'estiu. És una peça irreverent volgudament, que juga amb una estètica de rampoines per expressar, per contrast, la força de l'Amor absolut. 

Amb una interpretació molt cridada, que recorda molt aquest postdramatisme tant poc realista que tan es practica als teatres del Centre d'Europa, exposen la soledat i el buit. És còmic i tràgic alhora. El que domina i guanya la partida és la manera com han introduït el públic en aquesta mena de planeta de malsons. Els actors/personatges s'hi barregen, els hi parlen o s'hi estiren a sobre de la taula on estan asseguts. I sí, el que es pot perdre d'un personatge que actua lluny, es guanya en l'acció del seu contrari que es mou pels voltants. S'atreveixen amb tot, amb una ingènua mala llet, que encara ho fa més tendre. Com al film 10.000 Km la relació de parella és fa molt complicada, a través d'una webcam. Però amb la paradoxa que l'actuació la fan en directe en un mateix espai i que es comuniquen edins del lavabo Poliklin. El joc de l'amor és tant oníric com cínic, el que el diferencia del descobriment de la sexualitat i l'amor d'altres propostes, actualment en cartellera com El despertar de la primavera. La seva cançó vol sonar original, trencadora, encara que en realutat sigui unahistòria mil cops explicad.a PEr això, esdevé una peça molt generacional. Però per als més adults, es bonic veure com els mes joves plasmen un capítol ja conegut i viscut. Les formes coincideixen amb els plantejaments dels Malnascuts (per exemple, Collectivus): molta frescor, móns alunyats de la realitat i situacions extremes per definir conceptes ben quotidians i reals presents a la societat occidental d'avui.

Trivial