Wohnwagen

Teatre

informació obra


Companyia:
Wohnwagen
Traducció:
Max Grosse Majench
Intèrprets:
Julius Brauer, Marie Rozoum, Fanny Wehner, Max Grosse Majench, Marlene Knobloch, Magda Puig/ Bàrbara Roig, Joan Solé
Escenografia:
Katharina Grosch
Vestuari:
Franziska Schmittlein
Il·luminació:
Leander Hagen
Vídeo:
Max Grosse Majench
Ajudantia de direcció:
Naomi Achternbusch, Leon Borchert , Paula Knüpling
Sinopsi:

S’hi freguen restes de cervesa, s’hi versifiquen versos, es bufeteja, es destorba, s’hi té esperança, s’hi beu cafè americà, s’hi menja, s’hi seu, s’hi convida, s’hi eixuguen llàgrimes, s’hi beu cafè italià, s’hi perd el valor, s’hi mira un noi –Comprem una roulotte?–, s’hi venen roses, s’hi balla al voltant de noies, s’hi beu alcohol d’alta graduació, s’hi menja molt, s’hi balla al voltant de nois, s’hi pidola, s’hi fan petons, s’hi saluda, s’hi té vergonya, s’hi beu i s’hi beu, hi sona música, s’hi troba el valor.

Allà on tots els drames són a casa: en un bar.

PRESENTACIÓ
D’on surt La roulotte (Der Wohnwagen)? En primer lloc, cal explicar que, en alemany, “roulotte” es diu “Wohnwagen”. És una paraula composta a partir de “wohn”, viure, i “wagen”, que és una paraula que pot significar o bé vehicle, o bé atrevir-se. Aquests dos conceptes són l’arrel del conflicte entre la parella de protagonistes: ella vol moure’s i viatjar i descobrir món, mentre que l’altre dóna importància a les petites coses del dia a dia. La roulotte és fruit del projecte pedagògic-teatral del teatre berlinès Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz. Aquest projecte és el grup jove P14. Va passar que nosaltres dos tenim una idea concreta de teatre que no veiem representada en els teatres berlinesos. Així que vam demanar a la Vanessa, que porta el P14: “Podem fer una obra de teatre?” I ella ens va dir que sí. I volíem parlar sobre l’amor. El nostre punt de partida va ser la pel·lícula Revolutionary Road de Sam Mendes. El resultat, però, poc hi té a veure. Això no és Hollywood ni són els anys 60. És Berlín, és teatre i és ara.

Rémi Pradère i Max Grosse Majench

Finalista del Premi BBVA de Teatre 2018

Crítica: Wohnwagen

15/11/2016

Comèdia romàntica que dinamita convencions

per Carme Tierz

El projecte Els Malnascuts, laboratori de creació jove de Sala Beckett, ha donat un nou fruit lluny del teatre que li dóna recer. Perquè La Seca, al Born, és l’espai que s’ha transformat (literalment) per acollir una proposta nascuda a la Beckett de Gràcia, de la mà de la P14 –la companyia jove de l’alemany Volksbühne amb Rosa Luxemburg Platz–, i que ha evolucionat fins convertir-se en un espectacle envolvent, que integra al públic i el sorprèn en cada escena, en cada rèplica. Aquest Wohnwagen utilitza una estètica grotesca per explicar la història d’una jove parella que creu que l’amor podrà vèncer les seves diferències –ell i ella entenen la felicitat de manera molt diversa– i que acabarà admetent el seu fracàs... o no? El muntatge, dirigit per Anna Serrano i Max Grosse Majench (el jove enamorat) a partir del text de Rémi Pradère que es va posar en escena a la Beckett fa gairebé dos anys, compta amb dramatúrgia de Serrano i Grosse, però també de Marc Salicrú, responsable de l’espai escènic i de les llums, i de Gerard Vidal, autor i intèrpret de la música en directe, dos dels eixos que basteixen una inusual comèdia romàntica que amaga reflexions més sòlides i interessants de les que a priori podríem esperar. I aquí rau la força i l’encert de Wohnwagen: en que la seva aparent distorsió de la realitat, amb estridències puntuals i elements d’un conte de fades postmodern, amb quadres falsament inconnexos que acaben encaixant com peces d’un trencaclosques, serveix per vehicular una tesi –sobre el comportament humà, les relacions sentimentals, l’amor– amb la qual estarem d’acord o no, però que la companyia defensa amb seguretat. Caldrà seguir-los la pista.


Trivial