IQ-100

Teatre

informació obra


Direcció:
Ferran Audí
Intèrprets:
Raimon Molins, Miquel Barcelona
Autoria:
Ferran Audí
Producció:
Cia. Alta Realitat, Atrium Produccions
Sinopsi:

Un mes abans de fer els 32 anys, un noi retardat,  l'única obsessió del qual és arribar a ser llest, escriure i llegir, és escollit, després de passar uns tests, per fer de "conillet d'Índies" d'un experiment que li permetrà esdevenir un geni. Al seu voltant hi ha els companys de feina del forn on treballa i el seu únic recolzament, la seva tutora. A partir d'aquest moment però també hi haurà els metges que l'estudiaran i el que serà el seu nou i autèntic amic : un ratolí que ha passat la mateixa operació i que el seguirà pel seu pelegrinatge cap a l'ascens intel·lectual i vital. El que cap dels personatges havia tingut en compte és que el despertar intel·lectual del noi provoca en ell una ampliació de la seva visió del món que s'anirà convertint cada vegada més real i menys innocent, fins que arribarà al màxim inimaginable... on la soledat regnarà i la certitud del seu terrible futur...

Crítica: IQ-100

23/02/2014

Com encongir una producció ambiciosa per fer-la més íntima

per Jordi Bordes

Fa una dècada, aproximadament, Ferran Audí signava (amb Raimon Molins d'actor) una producció de l'IQ-100. Era a l'envelat del Poble Espanyol que es va presentar (amb un punt de sorna ) sota les sigles del Teatre Estable de Catalunya (TEC), una paradoxa que la realitat es va preocupar de fer evident. Ara, Molins i Audí tornen a recuperar aquesta peça (que imagina com gràcies a un experiment molt aventurat un deficient mental dobla el seu quoficient mental) però en el recollit espai de l'Atrium de l'Eixample. 

És molt íntim, evidentment. Els espectadors se situen molt fàcilment dins del cervell d'en Litus, aquest dissortat orfe i conillets d'índies, que ve acompanyat pel ratolí Miki, el primer que ha demostrat èxit en la prova amb animals. El treball de Molins acompanyat per Miquel Barcelona (que es desdobla en altres personatges i, a voltes, és el mirall del mateix Carles (Litus) Piera, ballant i sent la seva ombra és ple de sensibilitat, de marques en la veu que indiquen dolor, a voltes, i refugi, en d'altres. El que ha de ser un cant a la ciència, es converteix en tota una advertència a la dictadura del saber sense plantejar-se els riscos que comporta: el protagonista se sent perdut quan ja és intel·ligent però han desapareguts tots els referent que s'estimava. L'estimació, que tant escalf li donava, ara no el compensa. S'adona que aquell era un amor caritatiu per la malaltia i no és còmplice amb els èxits de l'experiment. 

Els dos actors estan sublims en aquest construir i sobretot deconstruir personatges. Perquè aquest èxit científic durà a un cataclisme que és més dolorós: No hi ha res pitjor que adonar-se que es torna a la situació inicial i que ha perdut,en el camí, l'amor, la senzillesa, la família i el Miki. Li falta, potser un punt de veritat en la interpretació (es veu uns actors fent un personatge, no als personatges en sí). Bon treball que ajuda a replantejar com gestionar la diversitat, com superar la compassió i trobar un vincle amb tothom, malgrat les diferències físiques o mentals.