Fa una dècada, aproximadament, Ferran Audí signava (amb Raimon Molins d'actor) una producció de l'IQ-100. Era a l'envelat del Poble Espanyol que es va presentar (amb un punt de sorna ) sota les sigles del Teatre Estable de Catalunya (TEC), una paradoxa que la realitat es va preocupar de fer evident. Ara, Molins i Audí tornen a recuperar aquesta peça (que imagina com gràcies a un experiment molt aventurat un deficient mental dobla el seu quoficient mental) però en el recollit espai de l'Atrium de l'Eixample.
És molt íntim, evidentment. Els espectadors se situen molt fàcilment dins del cervell d'en Litus, aquest dissortat orfe i conillets d'índies, que ve acompanyat pel ratolí Miki, el primer que ha demostrat èxit en la prova amb animals. El treball de Molins acompanyat per Miquel Barcelona (que es desdobla en altres personatges i, a voltes, és el mirall del mateix Carles (Litus) Piera, ballant i sent la seva ombra és ple de sensibilitat, de marques en la veu que indiquen dolor, a voltes, i refugi, en d'altres. El que ha de ser un cant a la ciència, es converteix en tota una advertència a la dictadura del saber sense plantejar-se els riscos que comporta: el protagonista se sent perdut quan ja és intel·ligent però han desapareguts tots els referent que s'estimava. L'estimació, que tant escalf li donava, ara no el compensa. S'adona que aquell era un amor caritatiu per la malaltia i no és còmplice amb els èxits de l'experiment.
Els dos actors estan sublims en aquest construir i sobretot deconstruir personatges. Perquè aquest èxit científic durà a un cataclisme que és més dolorós: No hi ha res pitjor que adonar-se que es torna a la situació inicial i que ha perdut,en el camí, l'amor, la senzillesa, la família i el Miki. Li falta, potser un punt de veritat en la interpretació (es veu uns actors fent un personatge, no als personatges en sí). Bon treball que ajuda a replantejar com gestionar la diversitat, com superar la compassió i trobar un vincle amb tothom, malgrat les diferències físiques o mentals.
