Vist el dilluns 25 de novembre de 2019 a la sala La Planeta de Girona
OBRES PRESENTADES EN AQUESTA SEGONA SEMIFINAL:
Goteres - Marc González de la Varga
Interpretat per Rafa Delacroix i Pep Ferrer
Arrel d'unes goteres que té al seu pis, el Pol -un jove i prometedor guionista- coneix el seu veí de dalt, també anomenat Pol, un senyor de 60 anys i en veure coincidències sorprenents de les seves vides, comencen a adonar-se que un i l'altre són el passat i el futur de la mateixa persona.
Un text molt interessant, sobretot la primera part, on es va descobrint tota la trama. Però en perdre la sorpresa, arriba el més interessant, la reflexió que s'ha fet en diverses obres (en aquest cas, la pel·lícula 'Regreso al futuro', però podríem posar altres exemples potser més potents, com 'Terminator' o fins i tot algun capítol de 'Star Trek, the next generation') on aprofundeix en la reflexió sobre si canviant el passat pot canviar-se el futur. I sobretot, quin moment o decisió del passat va ser la que va esguerrar-ho tot. Potser a simple vista és un text senzill, però resulta molt i molt interessant arribar a tractar un tema tan apassionant i profund d'una forma molt entenedora per a un espectre ampli de públic, i no perdre la categoria dramatúrgica que té. I sobretot, la conclusió (ja anunciada en la frase del pare d'ambdós), de que la vida són 'infinites bifurcacions', reblant que no és tan important quin o quins fets concrets t'han portat per un camí, sinó qui ets tu i on arribes, precisament per com ets. Interessant conclusió que el romàntic alemany Novalis resumia en poques paraules: 'Sentiment i destí són dos noms d'una mateixa cosa'.
Per a mi, atenent estrictament a la dramatúrgia, sense cap mena de dubte la millor de les dues....
Matar el pare - Laura Gost
Interpretat per Mercè Martínez i Ernest Villegas
Un diàleg en la consulta d'una psicòloga (o psiquiatra, com es va descobrint més endavant) on un personatge que està com una regadora (genial Ernest Villegas) va filosofant sobre la psique humana, intentant psicoanalitzar a la professional, per després fer-ho amb sí mateix, i acabar descobrint-nos que aquella figura retòrica de 'Matar al pare' pot arribar a ser literal en una ment brillant, però malalta al capdavall.
Gran alçada retòrica, tot i que per a mi una mica foc d'encenalls, i la sensació que agradarà a sectors de públic més concrets.
Finalment ha estat la guanyadora del públic (la mecànica d'aquest torneig, que pot recordar diverses experiències, com ara les impros del Teatreneu o l'Assajar és de covards al Tantarantana), i era una sensació que es respirava en sortir de la sala, i que crec que és mèrit de la interpretació inspiradíssima i potent de l'Ernest.
Tanmateix, és un torneig de dramatúrgia.
Del que no hi ha cap mena de dubte és que els dos textos van aconseguir crear una realitat dramàtica sent llegits i sense cap més arma que uns faristols que sostenien els textos i la desbordant interpretació que bons actors i actrius no poden contenir, un cop entren en el personatge i la història.
La sala era plena a vessar, amb un públic militant, i la presentadora, Cristina Clemente, va estar brillant i amb complicitat total amb els assistents, que de fet ja sabien a què venien, cosa que de seguida et fa pensar en què aquest format ha de ser exportat en bé del teatre i de les noves dramatúrgies, i de fet ja passa amb aquest fenomenal 'torneig'.
