Jane Eyre: una autobiografia

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié, Magda Puig
Direcció:
Carme Portaceli, Judith Pujol
Dramatúrgia:
Carme Portaceli
Escenografia:
Anna Alcubierre
Vestuari:
Antonio Belart
Vídeo:
Eugenio Szwarcer
Ajudantia de direcció:
Judith Pujol
Producció:
Teatre Lliure
Autoria:
Charlotte Brönte
Adaptació:
Anna Maria Ricart
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

El més fantàstic d’aquest personatge i d’aquesta novel·la és el fet que Jane Eyre, des del seu naixement i sense tenir unes circumstàncies que la portin a ser d’aquesta manera, té dins seu l’instint de superació més impressionant que jo mai hagi llegit. Ja a l’internat de pobres, on l’envien, per treure-se-la de sobre perquè ja s’enfrontava a la injustícia des de ben petita, ella percep la seva incapacitat de deixar-se maltractar en cap dels vessants que el maltractament pogués disfressar-se. La Jane li pregunta a la seva amiga Helen per què es deixa castigar d’aquesta manera. La Helen li respon que ella ha vingut aquí per rebre una educació i que això forma part de l’assoliment d’aquest gran objectiu. I la Jane diu “no seria capaç de suportar aquesta humiliació, jo no ho perdonaria, això. Si tots obeíssim i fóssim amables amb els qui són cruels i injustos, ells no ens tindrien mai por i serien cada cop més dolents. Si ens peguen sense raó tenim l’obligació de tornar el cop, n’estic segura, i ben fort, per deixar clar als qui ho fan que no ho poden repetir”.

Jane Eyre és una novel·la escrita l’any 1847 per Charlotte Brontë sota el pseudònim de Currer Bell. Amb el seu nom real, el més possible hagués estat que no els haguessin publicat, ni a ella ni a cap de les seves dues germanes, l’Emily i l’Anne, cap de les novel·les que van escriure. O, si més no, no haurien aconseguit l’èxit que van tenir (no en el cas de l’Emily i els seus Cims borrascosos) ni, per tant, la possibilitat de continuar escrivint, que era la passió de totes elles.

Jane Eyre és una finestra a través de la qual Charlotte Brontë ens ensenya la seva visió del món. La Jane opina sobre la diferència arbitrària entre classes i fa especial menció al paper de la dona al món. Ella no deixa mai que ningú oblidi, pel fet de ser pobre o de ser dona, que no és un ser inferior.

Però per sobre de tot, Jane Eyre és una obra romàntica on la lluita per la llibertat és l’impuls que guia la protagonista en un món on les dones no la podien assolir. També hi ha, és clar, una gran història d’amor que només es podrà viure quan els dos protagonistes estiguin d’igual a igual, quan l’amor no sigui una presó, sinó un acte de llibertat.

Carme Portaceli


Finalista a dramatúrgia (Anna M. Ricart) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a disseny de video (Eugenio Szwarcer) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a composició musical (Clara Peya) al Premi de la Crítica 2017


Crítica: Jane Eyre: una autobiografia

07/03/2017

Love and Liberation await this Catalan Jane Eyre!

per Alx Phillips

Featuring a breath-taking performance by Ariadna Gil, this Catalan adaptation of Charlotte Brontë's Jane Eyre distances itself from the bleak, freezing Yorkshire moors and reimagines the north of England as a stiflingly formal lobby, with a grand piano and four identical doors reflected ad infinitum in vast mirrors at each end. 

Taking on such a literary classic was daunting, admits director Carme Portaceli; the 500 page Romantic novel, published in 1847, has been cut down to just two hours by Anna Maria Ricart, who lifted key lines of the book in an authentic adaptation that honours the need to tell Catalan audiences the story.

Gil plays the eponymous lead in a permanent state of fragile defiance, pale and thin in a figure-hugging outfit, she seems always in danger of overexcitement; behind dark glittering eyes a savage intelligence lurks and escapes in bursts in a resonant voice of surprising authority. Her emotional landscape is revealed though huge colourful projections: real views of the Brontë's home in Howarth painted over impressionistically in a creative confusion of fiction and fact. Occasionally Jane lifts herself out of the drama to address the audience directly, as if assuming the guise of her author, Charlotte Brontë, who herself adopted the male pseudonym 'Currer Bell' to get her novel published.



The writer Henry James described a 'house of fiction' with a million windows, each one a novelist looking onto reality, and there's something of this in the way Jane constructs her own life story, characters appearing and disappearing as if by her command. The one and only time when Jane leaves the stage, chaos descends, characters lose their coherence.
The play digresses on the novel to explain the story of ‘Bertha’ – the hysteric in the attic. This detour, that draws on the 1966 Jane Eyre 'prequel' Wide Sargasso Sea by Jean Rhys makes a troubling interlude, pointing accusingly to Rochester's libertine past… Yet, happily, love and liberty win out in the end, for "this isn't realism," states Abel Folk, who plays Rochester: “this is romance”! 

L'enllaç a Youtube no està disponible.