Jane Eyre: una autobiografia

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié, Magda Puig
Direcció:
Carme Portaceli, Judith Pujol
Dramatúrgia:
Carme Portaceli
Escenografia:
Anna Alcubierre
Vestuari:
Antonio Belart
Vídeo:
Eugenio Szwarcer
Ajudantia de direcció:
Judith Pujol
Producció:
Teatre Lliure
Autoria:
Charlotte Brönte
Adaptació:
Anna Maria Ricart
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

El més fantàstic d’aquest personatge i d’aquesta novel·la és el fet que Jane Eyre, des del seu naixement i sense tenir unes circumstàncies que la portin a ser d’aquesta manera, té dins seu l’instint de superació més impressionant que jo mai hagi llegit. Ja a l’internat de pobres, on l’envien, per treure-se-la de sobre perquè ja s’enfrontava a la injustícia des de ben petita, ella percep la seva incapacitat de deixar-se maltractar en cap dels vessants que el maltractament pogués disfressar-se. La Jane li pregunta a la seva amiga Helen per què es deixa castigar d’aquesta manera. La Helen li respon que ella ha vingut aquí per rebre una educació i que això forma part de l’assoliment d’aquest gran objectiu. I la Jane diu “no seria capaç de suportar aquesta humiliació, jo no ho perdonaria, això. Si tots obeíssim i fóssim amables amb els qui són cruels i injustos, ells no ens tindrien mai por i serien cada cop més dolents. Si ens peguen sense raó tenim l’obligació de tornar el cop, n’estic segura, i ben fort, per deixar clar als qui ho fan que no ho poden repetir”.

Jane Eyre és una novel·la escrita l’any 1847 per Charlotte Brontë sota el pseudònim de Currer Bell. Amb el seu nom real, el més possible hagués estat que no els haguessin publicat, ni a ella ni a cap de les seves dues germanes, l’Emily i l’Anne, cap de les novel·les que van escriure. O, si més no, no haurien aconseguit l’èxit que van tenir (no en el cas de l’Emily i els seus Cims borrascosos) ni, per tant, la possibilitat de continuar escrivint, que era la passió de totes elles.

Jane Eyre és una finestra a través de la qual Charlotte Brontë ens ensenya la seva visió del món. La Jane opina sobre la diferència arbitrària entre classes i fa especial menció al paper de la dona al món. Ella no deixa mai que ningú oblidi, pel fet de ser pobre o de ser dona, que no és un ser inferior.

Però per sobre de tot, Jane Eyre és una obra romàntica on la lluita per la llibertat és l’impuls que guia la protagonista en un món on les dones no la podien assolir. També hi ha, és clar, una gran història d’amor que només es podrà viure quan els dos protagonistes estiguin d’igual a igual, quan l’amor no sigui una presó, sinó un acte de llibertat.

Carme Portaceli


Finalista a dramatúrgia (Anna M. Ricart) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a disseny de video (Eugenio Szwarcer) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a composició musical (Clara Peya) al Premi de la Crítica 2017


Crítica: Jane Eyre: una autobiografia

26/02/2017

Una vibrant 'Jane Eyre' amb Ariadna Gil

per César López Rosell

Repte superat. El retorn al teatre d'Ariadna Gil donant vida a l'heroïna romàntica, lliure i independent de 'Jane Eyre', de la cèlebre novel·la de Charlotte Brontë, s'ha saldat amb un notable èxit. El vibrant muntatge de Carme Portaceli, recolzat en l'encertada adaptació d'Anna Maria Ricart i en un repartiment de primer nivell capitanejat per l'actriu i pel versàtil i sòlid Abel Folk, va commoure al públic del Lliure de Gràcia la nit de l'estrena.

Va ser una vetllada de bon teatre, afavorida per una, en general, encertada lectura del text. Amb un personatge que exemplifica la rebel·lia contra la injustícia pel rol que s'atorgava a les dones en la rígida Anglaterra victoriana i pel maltractament rebut en institucions com els orfenats, però que viu des de les seves fermes conviccions una gran història d'amor, és fàcil perdre l'equilibri narratiu si es posa l'accent en el costat més romàntic de la història.

Portaceli no perd el nord i  comença per crear un marc adequat per recrear un relat amb tints autobiogràfics d'una autora que va viure semblants experiències. Tons clars a l'escenari, amb l'estructura d'un edifici amb diverses portes per facilitar l'accés dels intèrprets en funció del moment de l'acció, i un vestuari actual en negre dominen l'ambientació. La projecció de vídeos de paisatges agrestes segons els moments de la trama contribueix a mantenir el ritme de l'espectacle.

El to contemporani del muntatge s'arrodoneix amb l'atmosfèrica música en directe de Clara Peya (piano) i Alba Haro (violoncel), encara que en algun moment no barregi massa bé amb la veu dels actors. Però això és 'peccata minuta' en una representació que manté l'espectador en tensió. L'aire feminista de la posada en escena es reforça amb els passatges incorporats de la preqüela 'Ample mar dels Sargassos' de Jean Rhys, en la qual Bertha (Gabriela Flores), la cridanera boja amagada a l'àtic i dona de Rochester, que obstaculitza l'amor d'aquest amb Jane, recupera detalls de la història que no va narrar Brontë. El ben interpretat passatge completa el relat, però potser contribueix a allargar-lo en excés.

Ariadna Gil, que s'ha fet càrrec del rol que tenia que assolir Clara Segura, signa una gran actuació aplicant el seu propi segell interpretatiu. D'aparença fràgil i delicada, impressiona per la força i caràcter que dóna a un personatge que demostra una gran enteresa en els moments de la seva evolució de nena a dona, a més d'un constant esperit de superació i una captivadora calidesa en el seu amor pel esquerp però finalment tendre Rochester (esplèndid Folk). Jordi Collet, Pepa López, Joan Negrié i Marta Puig completen, desdoblant-se en diversos papers, el gran elenc d'aquesta recomanable funció..


L'enllaç a Youtube no està disponible.