Jane Eyre: una autobiografia

informació obra



Intèrprets:
Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié, Magda Puig
Direcció:
Carme Portaceli, Judith Pujol
Dramatúrgia:
Carme Portaceli
Escenografia:
Anna Alcubierre
Vestuari:
Antonio Belart
Vídeo:
Eugenio Szwarcer
Ajudant de direcció:
Judith Pujol
Producció:
Teatre Lliure
Autor:
Charlotte Brönte, Claire Cunningham
Adaptació:
Anna Maria Ricart
Coreografia:
Claire Cunningham
Sinopsi:

El més fantàstic d’aquest personatge i d’aquesta novel·la és el fet que Jane Eyre, des del seu naixement i sense tenir unes circumstàncies que la portin a ser d’aquesta manera, té dins seu l’instint de superació més impressionant que jo mai hagi llegit. Ja a l’internat de pobres, on l’envien, per treure-se-la de sobre perquè ja s’enfrontava a la injustícia des de ben petita, ella percep la seva incapacitat de deixar-se maltractar en cap dels vessants que el maltractament pogués disfressar-se. La Jane li pregunta a la seva amiga Helen per què es deixa castigar d’aquesta manera. La Helen li respon que ella ha vingut aquí per rebre una educació i que això forma part de l’assoliment d’aquest gran objectiu. I la Jane diu “no seria capaç de suportar aquesta humiliació, jo no ho perdonaria, això. Si tots obeíssim i fóssim amables amb els qui són cruels i injustos, ells no ens tindrien mai por i serien cada cop més dolents. Si ens peguen sense raó tenim l’obligació de tornar el cop, n’estic segura, i ben fort, per deixar clar als qui ho fan que no ho poden repetir”.

Jane Eyre és una novel·la escrita l’any 1847 per Charlotte Brontë sota el pseudònim de Currer Bell. Amb el seu nom real, el més possible hagués estat que no els haguessin publicat, ni a ella ni a cap de les seves dues germanes, l’Emily i l’Anne, cap de les novel·les que van escriure. O, si més no, no haurien aconseguit l’èxit que van tenir (no en el cas de l’Emily i els seus Cims borrascosos) ni, per tant, la possibilitat de continuar escrivint, que era la passió de totes elles.

Jane Eyre és una finestra a través de la qual Charlotte Brontë ens ensenya la seva visió del món. La Jane opina sobre la diferència arbitrària entre classes i fa especial menció al paper de la dona al món. Ella no deixa mai que ningú oblidi, pel fet de ser pobre o de ser dona, que no és un ser inferior.

Però per sobre de tot, Jane Eyre és una obra romàntica on la lluita per la llibertat és l’impuls que guia la protagonista en un món on les dones no la podien assolir. També hi ha, és clar, una gran història d’amor que només es podrà viure quan els dos protagonistes estiguin d’igual a igual, quan l’amor no sigui una presó, sinó un acte de llibertat.

Carme Portaceli

Finalista a dramatúrgia (Anna M. Ricart) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a disseny de video (Eugenio Szwarcer) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a composició musical (Clara Peya) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Jane Eyre: una autobiografia

27/02/2017

Entre la fragilitat i la fermesa

per Andreu Sotorra

Em fa l'efecte que la novel·la «Jane Eyre», de Charlotte Brontë (Thornton, West Yorkshire, Regne Unit, 1816 - Haworth, Regne Unit, 1855), escrita el 1847 per una de les tres germanes Brontë, és d'aquelles que, per aquests verals, no queda bé confessar en veu alta que s'hagi llegit mai, però que molts lectors dels que la neguen guarden curosament en les seves biblioteques. Es va editar en català el 1996 a Proa Edicions en una traducció de Maria Dolors Ventós (reeditada el 2010 dins de Llibres de Butxaca). Els anglesos diu que la tenen com a lectura de capçalera i, com passa amb una Rodoreda catalana, inclouen la Brönte en els programes educatius.

I això és així, sí, malgrat el seu acusat romanticisme i el seu desenllaç, que no en té prou a concedir un final feliç a la protagonista de la història, després de les penúries que ha viscut des de la infància, sinó que, per estovar la tragèdia i no deixar els lectors —o espectadors— amb mal de cor, fa recuperar la vista perduda pel fatal incendi a l'altra víctima de la trama, el propietari colonialista Edward Rochester, que es veu obligat a exclamar, quan torna a tenir Jane Eyre prop seu: «Ja ho deia jo: ets una fada!», per no fer servir, afortunadament, una exclamació com és ara: «Miracle, miracle!», que sonaria encara més increïble.

Aquest límit entre la realitat i la ficció, amb tints de gènere gòtic i fantàstic, és segurament el que ha fet que, al llarg del temps, s'hagi etiquetat i mig rebutjat «Jane Eyre» com una novel·la simplement melodramàtica. Però resulta que la barreja de melodrama, gòtic i fantàstic ha fet fortuna a les alçades del segle XXI i diria que els lectors de la Brönte que la coneixen, i els no lectors que no la coneixen també, li perdonen la dosi de sentimentalisme que pot amagar la història i aprofiten de «Jane Eyre» altres valors que avui també estan a l'ordre del dia: la igualtat de gènere, la llibertat de la protagonista i la seva fortalesa a tirar endavant, a pesar de les dificultats que troba en el seu camí en una època de rigidesa victoriana gens fàcil per a les dones. (...)

La dramaturga Anna Maria Ricart ha aconseguit concentrar en dues hores —no hi ha entreacte— les més de 500 pàgines de la novel·la sense que perdi gens el seu ritme. I, en un registre de nines russes, d'històries dins de la història, defugint l'estricta narrativa de base, l'ha convertit en un suggerent discurs dramatúrgic fet de peces que es van ajuntant com un trencaclosques i que van dibuixant una trama amb planteig, nus i desenllaç, lineal, extraient de l'original el millor de la seva matèria primera literària. (...)

¿Què hauria estat d'aquesta mateixa posada en escena amb els intèrprets Ramon Madaula i Clara Segura de protagonistes, que se'n van retirar voluntàriament quan ja havien estat anunciats, per altres compromisos professionals? No ho sabrem. El que sí sabem ja ara és que l'elecció de l'actor Abel Folk (Edward Rochester) i l'actriu Ariadna Gil (Jane Eyre) han creat una parella interpretativa antològica.

Ell, evolucionant des del paper de propietari colonialista anglès inicial, a l'abandó del seu casament de conveniència i l'enamorament amb Jane fins a la degradació final després que se li descobreix el primer matrimoni, la fugida de Jane de la finca i l'incendi que l'allunya de la finca en la ceguesa. Abel Folk resol amb aquest Edward Rochester, sense excloure'n d'altres, esclar, un dels seus millors papers portats fins ara al teatre.

Ella, amb un perfil de Jane Eyre molt personal, es mou entre la fragilitat de la jove Jane a la fermesa i decisió lliure de la institutriu Jane, un perfil que construeix diria que de manera tan impecable com inimitable, amb una maduresa interpretativa guanyada a pols després de la seva intensa trajectòria cinematogràfica i també les cinc obres teatrals en les quals ha treballat, dues de les quals en català («La gavina», 1997, TNC; i «Salvats», 1998, Teatre Lliure).

La directora Carme Portaceli ha fet que tant aquests dos personatges protagonistes com molts dels altres que apareixen al llarg del relat de «Jane Eyre», s'adrecin directament als espectadors fent-los còmplices o testimonis del que succeeix. La posició de les grades en pla horitzontal, cara a cara amb l'escenari, ho permet i ho intensifica. Només cinc intèrprets secundaris n'interpreten gairebé vint-i-cinc entre tots. Però això no representa un llast incomprensible per als espectadors perquè en tot moment la seva posició articula mil·limètricament la narració amb les entrades, sortides i les intervencions de cadascun d'ells. (...)