Per a les actrius de Jenin, l'aquí és el seu espai de resistència. Un espai on han nascut després que els seus pares es desplacessin fugint de les incursions sionistes. Un lloc on (sobretot, des del 7 d'octubre) l'exèrcit israelià es veu més desinhibit a detenir germans, pares, o directors de teatre. De fet, debaten si l'aquí que els interessa és el de la població que malda per sobreviure, o l'espai físic que ocupen puntualment.
L'aquí per a les actrius i veïnes del Raval és un barri que s'està veient engolit per la gentrificació a causa del turisme i els fons voltor. La seva resistència és la de la Plataforma d'Habitatge Digne (PAH). És una violència institucionalitzada amb uns Mossos d'Esquadra que executen ordres judicials. I que van respondre amb força els aldarulls de la plaça Urquinaona del 2019, on van estrenar una tanqueta d'aigua. L'artilugi el tenien al dipòsit des que van adquirir-lo d'una empresa israeliana. Les actrius se senten desprotegides pels implacables fons voltor, alguns d'aquests amb accionariat sionista.
El feat és el pont que s'ha establert per conèixer i divulgar la situació de lluita veïnal de l'altra comunitat. A Barcelona, es permet una certa alegalitat de venda d'empanades uruguaianes per afrontar la supervivència econòmica. A Jenin, els soldats se senten impunes d'impedir, tot i tenir tots els permisos legals corresponents, que una mare visiti un fill a la presó, o impedeixen arbitràriament el desplaçament dels refugiats a la platja de la ciutat dels pares (que seria el seu aquí natural si no s'haguessin produït les expulsions de finals dels anys 40). L'empatia d'Occident respecte les persones migrades en situacions d'alt risc s'ha plasmat en espectacles com Paisatge Als Ulls (P.A.U), Alhayat o la suma dels dies o Meta. Aquests treballs són veritables revisions de consciència europea, d'una militància enlluernadora.
En la solidaritat, hi ha una empatia que els permet compartir estones i batalles, tot i desconèixer idioma, tradicions i religió. Ni Jenin ni el Raval veuen viable una victòria que les alliberi. Les unes, arrisquen la vida sota les bombes; les altres malden per una vida digna exigint el dret a l'habitatge. El muntatge tendeix a solidaritzar-se amb la ciutadania palestina, com ja ho fan diàriament els T/N. Costa d'entendre que no es pugui frenar el govern israelià, que repeteix amb els palestins allò que els altres pobles poderosos van fer amb ells històricament: l'expulsió (Mar i cel en fa un cru i emocional retrat) i l'extermini (el nazisme pretenia eliminar els jueus: La conferència de Wannsee). D'aquesta mala consciència europea, emergeix la impunitat israeliana.
Per a una resolució de conflictes és imprescindible que les dues comunitats enfrontades trobin punts d'empatia. Israel només reduirà la pressió si recuperen la veu aquells que defensen que només hi haurà pau si es troben camins d'entesa amb els adversaris. El terrorisme, com els bombardejos indiscriminats, no fan més que reforçar el conflicte. El teatre hauria de trobar un aquí amb el que escoltar la veu de l'altre. Des de Barcelona, que ha restablert relacions amb Jerusalem (tot i el risc perquè això és llegeixi com una legitimació a la venjança desproporcionada pels atemptats del 7 d'octubre) hauria de pivotar un nou projecte que establís un pont entreveus irreconciliables, avui. És possible com ho demostra l'Orquestra del Divan occidental-oriental, ideada pel músic argentí-israelià Daniel Barenboim i l'escriptor estatunidenc-palestí Edward Said.
La peça apareix molt ben estructurada, amb unes interpretacions que repassen les seves vivències amb honestedat i amb la complicitat de les altres actrius que completen el quadre. És un teatre net, sense fissures, del que n'emergeix veritat i ràbia constantment. I que només l'empatia i la resistència als valors positius permeten sortir amb una alenada de determinació per construir un món millor. Encara que falti la tercera pota del trencaclosques entre Palestina-Occident i Israel.
