Amb Jo porn, tu porno, que analitza els vincles entre pornografia, poder i relacions sexoafectives, Queralt Riera completa la seva trilogia postdramàtica sobre l'ocupació ‒violació, explotació, mercantilització‒ dels cossos de les dones. A banda de programar aquest espectacle fins al 17 de març, la Fundació Brossa - Centre de les Arts Lliures ha tingut o tindrà en cartell les altres dues peces de la trilogia: l'octubre passat s'hi va estrenar Dona, una peça sobre prostitució i violència sexual, i ben aviat s'hi podrà veure la reposició de Pruna (Premi Adrià Gual 2019), que aborda el tema dels abusos infantils.
Les dues intèrprets, assegudes sobre tamborets alts en primer terme, deixen anar dèries, anècdotes i traumes, sense que entenguem encara qui són aquestes dones ni quin vincle les relliga. A poc a poc, queda clar que Alba Sáez fa el paper d'una actriu porno ‒ “Que de què treballo? De subjecte violable”‒, i que al personatge assumit per Encarni Sánchez li agrada consumir pornografia, tot i saber que és “un mal dolent”, capaç de contagiar “conductes que queden arrapades al moll de l'os”. Enriolades i iròniques, com si estiguessin de tornada o volguessin minimitzar el seu dolor, parlen d'albades sexuals ‒“soc petita i no sé què són les coses, els petons ensalivats a la boca, i els genitals amb la seva sensibilitat diferent”‒, de vídeos excitants i del plaer que obtenen alguns homes en comprovar el desconfort de la seva parella sexual. Les seves intervencions són cada cop més breus i alternen amb més rapidesa, fins que aquest primer format es dissol i trobem les dues dones enredades en una relació passional. Rere una cortina, el set de color rosa ‒l'escenografia és de Xesca Salvà‒ gravita entorn d'un llit en el qual les performers se submergiran com si fos un pastís de merenga.
S'estimen com poden, que és molt. L'amor que han construït constitueix un refugi contra l'horror del món, com es demostra al segon acte, que comença amb l'esperança d'una nova i plàcida vida en comú ‒com en tants altres moments, la música de Gerard Marsal contribueix decisivament a crear l'ambient propici‒. Però “la vida va a batzegades”, i un esdeveniment al plató de rodatge ‒vinculat a un abús, o al record d'un abús‒ capgira la situació. El “cataclisme” obre dos possibles desenllaços, que deriven en sorprenents digressions. El dia zero tant pot ser el de la costellada ‒ja ho entendreu quan hi aneu‒ com el de la catatonia. El primer final en què es bifurca l'acció incideix en la naturalesa del porno ‒extrapolat a una reacció fantasiosament violenta‒ com a experiència d'una representació situada en el lloc de la transgressió. Quant a la segona opció, resulta torbadora la idea del cos que emmalalteix ‒i resta reclòs, anul·lat o latent en la pura projecció mental‒ per no tornar a ser envestit. Més que fer-se de suro ‒“com la Colometa”‒, el personatge assumit per Sáez se'ns mostra aquí, en certa manera, santificat, epifànic, intocable.
La direcció de Magda Puyo alterna paraula ‒retrets, facècies, projectes de futur‒ i moviment; no oblidem que l'obra forma part d'una “trilogia del cos”. S'hi inclouen eficaces coreografies, que mostren unes dones empoderades i conscients del seu capital sexual, així com diverses sèries de “postals pornogràfiques”, que, caracteritzades per un moviment maquinal i iteratiu, performen la intensificació del ritme i l'extenuació, recreant la redundància i la saturació pròpies del porno. Per contra, allunyat de la mera mecànica d'aquestes simulacions en clau binària i jeràrquica, el desig entre elles dues, que implica “acaronar l'enteniment d'una altra manera”, produeix una excitació vinculada a les emocions. La transmeten de forma creïble i commovedora dues actrius poderoses, suggestivament contrastades i amb una química impagable. Alba Sáez, que ja ens havia impressionat a Dona ‒on també bregava amb estats alterats de la consciència i trastorns dissociatius‒ compon aquí un personatge escindit, fràgil i fort alhora; al seu costat, evoluciona diàfana, franca i seductora Encarni Sánchez ‒ballarina, performer i coreògrafa de llarga trajectòria‒, en el paper de l'amant generosa i entregada que sosté l'altra tot i estar també trencada per dins. Mira d'amagat els vídeos on actua la seva companya ‒sap quan està distreta, quan fingeix, què li fa mal‒ i plora d'amor.
L'obra està teixida amb fils diversos. La travessa un documentalisme estranyat que s'orienta a la denúncia, com l'explicitació del tipus de porno que més agrada als adolescents ‒pederàstia, incest, violacions múltiples, vexacions i sadisme‒, o, en clau més lúdica, l'enumeració dels noms de pila dels homes guanyadors d'un prestigiós premi de belles arts; també s'especula sobre arnes i postveritat. D'altra banda, són marca Riera la reflexió sobre el llenguatge, la inclusió d'excursos lírics i símils d'allò més inspirats ‒”un tros d'home llarg com les retencions de l'AP-7”‒. No menys important resulta la dimensió metateatral, que vertebra l'artefacte de dalt a baix; hi ha al·lusions, fins i tot, a la directora de l'espectacle i a la seva presumpta fixació amb Foucault.
Riera fa un apropament al tema que, en la mesura que explora les contradiccions que li són inherents, supera hàbilment els obstacles associats a una presa de posicionament. Sí que deixa clar l'abús que la indústria pornogràfica mainstream ve exercint sobre els cossos de les dones, i que no fa sinó amplificar la terrible sospita que “ens han violat a totes”. L'autora proposa un imaginari alternatiu, diferent de l'heteronorma, a fi de subvertir els codis de representació amb noves narratives del plaer i una sensualitat tendra, lúdica i creativa. En aquest sentit, una mirada postpornogràfica pot resignificar el magma de fluids i secrecions, transformant “la merda i el petroli i els mocs i el vòmit i la sang bruta i el pixum [...] en bellesa i amor per l'art i amor per la vida i amor pels cossos”.
Crítica publicada a Núvol el 28 de febrer de 2024
