Jo vaig tenir un Cayenne

Nous formats

informació obra


Autoria:
Ramon Madaula
Direcció:
Ramon Madaula
Vídeo:
Daniel Lacasa
So:
Verònica Font
Intèrprets:
Jordi Coromina
Sinopsi:

Jo vaig tenir un Cayenne és la història d’un home amb un cotxe d’alta gamma al garatge i un xalet a primera línia de mar. Un triomfador que es troba un dia arruïnat i vivint únicament acompanyat per una cabra. Un nàufrag del capitalisme que sobreviu a una illa mental només compartida amb aquest animal que li fa de mirall dels seus sentiments i de les seves reflexions sobre la nostra existència. Sempre determinada entre el ser i el tenir. Un soliloqui —text teatral que ha adaptat amb Daniel Lacasa a un format audiovisual— protagonitzat per Jordi Coromina que defuig el drama, amb un gran sentit de la ironia. Un realisme tragicòmic per replantejar-se el sentit de la vida i la condició humana.  

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Jo vaig tenir un Cayenne

07/11/2020

El díptic imprescindible de "Qui és Sylvia?"

per Jordi Bordes

Ara que és imminent una nova producció de La cabra o qui és Sylvia?, d'Edward Albee, dirigida per Ivan Morales, apareix un monòleg que manté un equilibri perillosament provocador amb aquest èxit. L'estima que el protagonista d'aquest protagonista que té per Sílvia podria ser la raó de la seva ruïna econòmica i social. O un preludi d'aquell Timó d'Atenes que, des de la seva vida d'exit amb una hipocresia que l'envoltava, aterra en la pobresa. Duns de la seva cova, hi descobreix la vida honesta, recomposa la seva cosmovisió i els valors llueixen més que un Ròlex d'or, o el record d'un Cayenne ben encerat.

Ramon Madaula és un actor que defensa un teatre costumista (no li agrada que se'l relacioni amb la comèdia de bulevard francesa), sovint des d'una comèdia de traç gros. Només cal recordar peces seves com L'electe, Adossats o Perduts per veure la capacitat d'establir una situació ben familiar i propera a una pressió d'olla exprès. Aquest és un treball amb més mala bava i sense tanta mordacitat.

L'actor Jordi Coromina (que ja havia treballat amb Madaula a Perduts) assumeix la situació d'un personatge, antic empresari que ara és un nou pobre, en una cabana a tocar dels tren de Rodalies. Una cabra i la salutació d’una dona des del segon vagó és l'únic que l’acompanya. Això i els haikus que recomana que escrigui l’assistent social. Ramon Madaula, mordaç en les comèdies, ensenya la part més fosca d’un perdedor que només manté el Ròlex d’or com a salvavides per a la dignitat. La cabra no li contesta ni reacciona amb res, per molt que ell l’implori. La peça manté un format cronològic amb algunes el·lipsis temporals. Però descarta fer flash backs cinematogràfics que permetrien entendre el perquè de la seva situació. En realitat, no cal. Com els haikus només prova de narrar el que contempla.