Juan Carlos Martel porta a escena la nord-americana Annie Baker en una de les 10 millors peces del 2009 segons el New York Times, el Time Out i el New Yorker, i premi Obie 2010 al millor text teatral nou. Contemporània, absorbent, tendra i divertida.
Cinc persones que se senten perdudes participen en unes classes de teatre en un centre cívic, buscant alguna cosa que doni sentit a les seves vides. Sis setmanes fent teatre els faran canviar?
Com pot ser que una dramaturga tan jove hagi sacsejat el panorama teatral dels Estats Units amb una obra aparentment tan simple com una classe de teatre? I és que l’obra de l’Annie és això, unes classes de teatre en una mena de petit centre cívic amb gent que, per un motiu o altre, necessiten expressar-se d’una altra manera fora de l'habitual per sortir del punt on han arribat no se sap com. Una comèdia que utilitza el teatre com a teràpia indirecta.
Juan Carlos Martel Bayod
He volgut mostrar la bellesa i la noblesa de la gent quan es llança amb seriositat i naturalitat a alguna cosa, encara que sigui una recreació terapèutica. Jo odio el noranta per cent de les paraules que dic. I penso que en bona part això em fa ser dramaturga. La manera com parlem els éssers humans em sembla fins i tot dolorosa, no sonem mai tal com voldríem. Sempre ens aturem enmig d'una frase perquè ens fa terror dir alguna inconveniència. Parlar és una mena de misèria. I suposo que em consola trobar els ritmes i la poesia accidental en els intents inadequats de tothom per expressar els seus pensaments. Tots vivim cada dia, en una mena de silenci, el patiment d'intentar comunicar als altres què volem i què pensem.
Annie Baker
Aqui no s’escapa ningú: gràcies a l’espai escènic ple de grans miralls que Alejandro Andújar ha dissenyat per a aquest magnífic espectacle dirigit amb mil·limètrica precisió per Juan Carlos Martel ( el millor dels seus muntatges fins al moment), no seran només la monitora i els quatre alumnes que s’han apuntat a un curs de teatre els que aniran a classe, sinó que ho farem tots plegats. Cert: nosaltres no ens cansarem tant com ells ni haurem de fer exercicis mig absurds com els que fan ells. Però els miralls ens faran sentir del tot integrats en la dinàmica de grup. I ens permetran, d’altra banda, veure reflectits matisos i gestos que potser si no fos per aquest reflexa, sens podrien escapar. Quelcom molt important , si tenim en compte que a una obra com la d’Annie Baker, els matisos venen a ser sovint la clau de tot. Matis a matis i classe a classe, Baker ens permet participar en aquest curs casolà organitzat per un centre cívic de poble petit que acaba adquirint trets de curs terapèutic . Però no pas, de curs catàrtic : aquí no hi caben els moments dramàtics de les grans confessions. Aquí són els silencis ( de vegades ben llargs, perquè així ho ha marcat l’autora) , les mirades furtives, les paraules que cada alumne pronúncia quan parla en boca d’un altra alumna del grup en un exercici de personificació , els secrets millor guardats que s’escriuen en un paper teòricament anònim ( encara que tots nosaltres podem endevinar fàcilment qui ha escrit cadascun d’aquests secrets) o les dramatitzacions que dibuixen amb precisió el futur dels integrants del grup, els que expliquen sense més escarafalls els petits o grans drames i les inquietuds d’aquesta gent que es mira al mateix mirall que nosaltres. I no cal ni dir que per a que aquestes classes funcionin com cal, es necessari reunir a l’aula un grapat d’actors i actrius de primera disposats a implicar-se a fons en el joc de miralls. Uns actors i unes actrius tan sensacionals com els que ha reunit el Lliure en aquest espectacle que cal situar ja entre les grans troballes de la present temporada.