Joc de miralls

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Jordi Martínez, Isabel Rocatti, Elena Tarrats
Traducció:
Cristina Genebat, Lluis Montserrat
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Ramon Ciércoles
Ajudantia de direcció:
Georgina Oliva
Direcció:
Juan Carlos Martel Bayod
Autoria:
Annie Baker, Maria Goos
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Juan Carlos Martel porta a escena la nord-americana Annie Baker en una de les 10 millors peces del 2009 segons el New York Times, el Time Out i el New Yorker, i premi Obie 2010 al millor text teatral nou. Contemporània, absorbent, tendra i divertida.

Cinc persones que se senten perdudes participen en unes classes de teatre en un centre cívic, buscant alguna cosa que doni sentit a les seves vides. Sis setmanes fent teatre els faran canviar?

Com pot ser que una dramaturga tan jove hagi sacsejat el panorama teatral dels Estats Units amb una obra aparentment tan simple com una classe de teatre? I és que l’obra de l’Annie és això, unes classes de teatre en una mena de petit centre cívic amb gent que, per un motiu o altre, necessiten expressar-se d’una altra manera fora de l'habitual per sortir del punt on  han arribat no se sap com. Una comèdia que utilitza el teatre com a teràpia indirecta.
Juan Carlos Martel Bayod

He volgut mostrar la bellesa i la noblesa de la gent quan es llança amb seriositat i naturalitat a alguna cosa, encara que sigui una recreació terapèutica. Jo odio el noranta per cent de les paraules que dic. I penso que en bona part això em fa ser dramaturga. La manera com parlem els éssers humans em sembla fins i tot dolorosa, no sonem mai tal com voldríem. Sempre ens aturem enmig d'una frase perquè ens fa terror dir alguna inconveniència. Parlar és una mena de misèria. I suposo que em consola trobar els ritmes i la poesia accidental en els intents inadequats de tothom per expressar els seus pensaments. Tots vivim cada dia, en una mena de silenci, el patiment d'intentar comunicar als altres què volem i què pensem.
Annie Baker

Crítica: Joc de miralls

14/02/2015

La veritat més senzilla amaga petits secrets inconfessables

per Jordi Bordes

No hi ha cosa més difícil que voler interpretar un fet banal. Aquest és el repte d'Annie Baker en aquesta obra, tant premiada. Portar-la a escena, necessita de molta sensibilitat per entendre l'evolució dels personatges. les mirades que s'han de creuar i els camins que s'han de deixar a mig transitar per incitar l'espectador a treure conclusions. El resultat a l'Espai Lliure és de petit moment de teatre, de petit moment de vida. Potser insignificant, potser tant revelador com tots els clams de la tragèdia grega més afectada. 

L'obra parteix amb una trama  senzilla i una exposició gens complacada. Tanta naturalitat obliga molt més als actors. Així es disfruta l'evolució de Xus (Eduard Farelo, dúctil, sempre amb alguna sorpresa a aportar als seus personatges), aquest fuster que ningú entén gaire per què s'hi ha apuntat al curs. O com la mirada esquerpa de Laura (Elena Tarrats, interessant, apunta maneres) s'anirà fent més sociable a mesura que ella va creixent (o que ella juga a ser la jove que li agradaria ser d'aquí a deu anys). El treball de la professora Martina (Isabel Rocatti, que transmet l'entusiasme, per una banda, i també un cert desencant vital) és proper al dels exercicis de descoberta, de treball de grup, de teatre de l'oprimit. De fet, aquesta és la jugada de Baker: Posar a l'escenari els fets quotidians, disseccionar-los i aprendre a ser millors persones. O, com a mínim, a cuidar més la relació amb els companys de viatge.


Trivial