Joc de miralls

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Jordi Martínez, Isabel Rocatti, Elena Tarrats
Traducció:
Cristina Genebat, Lluis Montserrat
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Ramon Ciércoles
Ajudantia de direcció:
Georgina Oliva
Direcció:
Juan Carlos Martel Bayod
Autoria:
Annie Baker, Maria Goos
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Juan Carlos Martel porta a escena la nord-americana Annie Baker en una de les 10 millors peces del 2009 segons el New York Times, el Time Out i el New Yorker, i premi Obie 2010 al millor text teatral nou. Contemporània, absorbent, tendra i divertida.

Cinc persones que se senten perdudes participen en unes classes de teatre en un centre cívic, buscant alguna cosa que doni sentit a les seves vides. Sis setmanes fent teatre els faran canviar?

Com pot ser que una dramaturga tan jove hagi sacsejat el panorama teatral dels Estats Units amb una obra aparentment tan simple com una classe de teatre? I és que l’obra de l’Annie és això, unes classes de teatre en una mena de petit centre cívic amb gent que, per un motiu o altre, necessiten expressar-se d’una altra manera fora de l'habitual per sortir del punt on  han arribat no se sap com. Una comèdia que utilitza el teatre com a teràpia indirecta.
Juan Carlos Martel Bayod

He volgut mostrar la bellesa i la noblesa de la gent quan es llança amb seriositat i naturalitat a alguna cosa, encara que sigui una recreació terapèutica. Jo odio el noranta per cent de les paraules que dic. I penso que en bona part això em fa ser dramaturga. La manera com parlem els éssers humans em sembla fins i tot dolorosa, no sonem mai tal com voldríem. Sempre ens aturem enmig d'una frase perquè ens fa terror dir alguna inconveniència. Parlar és una mena de misèria. I suposo que em consola trobar els ritmes i la poesia accidental en els intents inadequats de tothom per expressar els seus pensaments. Tots vivim cada dia, en una mena de silenci, el patiment d'intentar comunicar als altres què volem i què pensem.
Annie Baker

Crítica: Joc de miralls

14/03/2015

El plaer del teatre

per Marc Sabater

La coincidència a la cartellera barcelonina de Joc de Miralls al Lliure, i L'art de la comèdia al Nacional, constitueix una autèntica reivindicació del teatre com a eina per entendre la realitat. Els 45 anys que separen els dos texts no impedeixen veure-hi una intensa connexió en la defensa de l'escena com a mirall de l'existència Conjuntament són la demostració que les fronteres entre teatre i realitat són difuses i subjectives i, sense cap mena de dubtes, és un bon exercici veure amb sentit complementari aquestes dues produccions perquè, apart de passar-ho molt bé, els espectadors s'enduran un inapel·lable al·legat sobre el valor social de l'escena. 

Joc de miralls és un text ben parit, jove i fresc construït a partir de quatre persones que coincideixen en un curs de teatre. Ben aviat es veu que per damunt d'una motivació artística hi ha una particular urgència vital que el teatre-mirall posa ràpidament en evidència. Un argument senzill i, a priori, poc atractiu però que serveix a Annie Baker per bastir una trama en la qual la forma porta el pes de l'espectacle: una economia del llenguatge brutal, pauses infinites i, sobretot, una apel·lació a la intel·ligència d'actors i espectadors. Els primers han d'emplenar les esquerdes que el text deixa als respectius personatges per donar-los una coherència gens fàcil i els segons han d'acabar de configurar unes històries tan còmiques com amargues protagonitzades per uns personatges entranyables. 

Certament, l'estructura repetitiva del text pot arribar a ser una mica carregosa, però per sort Joc de miralls té un repartiment extraordinari i molt ben dirigit per Juan Carlos Martel. Els actors ofereixen uns treballs magnífics i, a la vegada, complexos, dibuixant amb ofici uns personatges de dimensions considerables i recorregut difícil. Eduard Farelo, habitualment molt focalitzat en la veu, construeix un Xus completíssim a nivell de gest, mentre que Jordi Martínez dóna al seu rol uns tocs de clown fantàstics i Elena Tarrats ofereix la interpretació més positivament sorprenent, mentre Aina Clotet i Isabel Rocatti estan afinadíssimes. La veritat és que veure treballs així és un autèntic plaer. 


Trivial