La coincidència a la cartellera barcelonina de Joc de Miralls al Lliure, i L'art de la comèdia al Nacional, constitueix una autèntica reivindicació del teatre com a eina per entendre la realitat. Els 45 anys que separen els dos texts no impedeixen veure-hi una intensa connexió en la defensa de l'escena com a mirall de l'existència Conjuntament són la demostració que les fronteres entre teatre i realitat són difuses i subjectives i, sense cap mena de dubtes, és un bon exercici veure amb sentit complementari aquestes dues produccions perquè, apart de passar-ho molt bé, els espectadors s'enduran un inapel·lable al·legat sobre el valor social de l'escena.
Joc de miralls és un text ben parit, jove i fresc construït a partir de quatre persones que coincideixen en un curs de teatre. Ben aviat es veu que per damunt d'una motivació artística hi ha una particular urgència vital que el teatre-mirall posa ràpidament en evidència. Un argument senzill i, a priori, poc atractiu però que serveix a Annie Baker per bastir una trama en la qual la forma porta el pes de l'espectacle: una economia del llenguatge brutal, pauses infinites i, sobretot, una apel·lació a la intel·ligència d'actors i espectadors. Els primers han d'emplenar les esquerdes que el text deixa als respectius personatges per donar-los una coherència gens fàcil i els segons han d'acabar de configurar unes històries tan còmiques com amargues protagonitzades per uns personatges entranyables.
Certament, l'estructura repetitiva del text pot arribar a ser una mica carregosa, però per sort Joc de miralls té un repartiment extraordinari i molt ben dirigit per Juan Carlos Martel. Els actors ofereixen uns treballs magnífics i, a la vegada, complexos, dibuixant amb ofici uns personatges de dimensions considerables i recorregut difícil. Eduard Farelo, habitualment molt focalitzat en la veu, construeix un Xus completíssim a nivell de gest, mentre que Jordi Martínez dóna al seu rol uns tocs de clown fantàstics i Elena Tarrats ofereix la interpretació més positivament sorprenent, mentre Aina Clotet i Isabel Rocatti estan afinadíssimes. La veritat és que veure treballs així és un autèntic plaer.
