Joc de miralls

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Jordi Martínez, Isabel Rocatti, Elena Tarrats
Traducció:
Cristina Genebat, Lluis Montserrat
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Ramon Ciércoles
Ajudantia de direcció:
Georgina Oliva
Direcció:
Juan Carlos Martel Bayod
Autoria:
Annie Baker, Maria Goos
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Juan Carlos Martel porta a escena la nord-americana Annie Baker en una de les 10 millors peces del 2009 segons el New York Times, el Time Out i el New Yorker, i premi Obie 2010 al millor text teatral nou. Contemporània, absorbent, tendra i divertida.

Cinc persones que se senten perdudes participen en unes classes de teatre en un centre cívic, buscant alguna cosa que doni sentit a les seves vides. Sis setmanes fent teatre els faran canviar?

Com pot ser que una dramaturga tan jove hagi sacsejat el panorama teatral dels Estats Units amb una obra aparentment tan simple com una classe de teatre? I és que l’obra de l’Annie és això, unes classes de teatre en una mena de petit centre cívic amb gent que, per un motiu o altre, necessiten expressar-se d’una altra manera fora de l'habitual per sortir del punt on  han arribat no se sap com. Una comèdia que utilitza el teatre com a teràpia indirecta.
Juan Carlos Martel Bayod

He volgut mostrar la bellesa i la noblesa de la gent quan es llança amb seriositat i naturalitat a alguna cosa, encara que sigui una recreació terapèutica. Jo odio el noranta per cent de les paraules que dic. I penso que en bona part això em fa ser dramaturga. La manera com parlem els éssers humans em sembla fins i tot dolorosa, no sonem mai tal com voldríem. Sempre ens aturem enmig d'una frase perquè ens fa terror dir alguna inconveniència. Parlar és una mena de misèria. I suposo que em consola trobar els ritmes i la poesia accidental en els intents inadequats de tothom per expressar els seus pensaments. Tots vivim cada dia, en una mena de silenci, el patiment d'intentar comunicar als altres què volem i què pensem.
Annie Baker

Crítica: Joc de miralls

19/02/2015

El muntatge requereix que els cinc intèrprets es prestin a l'exercici amb cos i ànima

per Andreu Sotorra

El tempo és lent. Xino-xano... i ja hi arribarem. Una mena de ioga teatral que una monitora carregada d'entusiasme imparteix en un club que l'adaptació catalana situa en un centre cívic d'un dels barris de Barcelona. Els centres cívics, com tothom sap, per aquests verals, són espais municipals on els usuaris, previ el pagament d'una quota, poden fer-hi des de punt de mitja a cursets de fotografia digital. Però també classes d'iniciació al teatre o exercicis de relaxació per treballar el cos i, si cal, la ment. (...)

Sis setmanes de curset de teatre. Cinc personatges, dos homes i tres dones. Sis trobades que serveixen perquè cadascun d'ells vagi desgranant què bull en el seu interior. I l'autora ho fa a través d'un registre d'exercici teatral pur i primari, amb una estructura d'escenes molt breus que van configurant la personalitat de cada personatge i que, a cada fosc, van deixant pistes d'informació als espectadors en la incògnita d'allò que els succeeix.

No hi ha doncs, grans diàlegs ni grans discursos. Només converses entretallades, insinuacions, lletra menuda. I sovint el que se sap d'un dels personatges arriba als espectadors en boca d'un tercer —que se suposa que, fora d'hores, ha obtingut un pòsit d'informació personal de l'altre— i que l'aboca en un exercici d'interpretació. (...)

Trivial