Júlia (trilogia de la imperfecció)

informació obra



Intèrprets:
Oriol Tarrasón, Mireia Trias, Virgínia Martínez, Laura Bernis
Autor:
August Strindberg
Dramatúrgia:
Raimon Molins
Escenografia:
Clàudia Vilà 
Il·luminació:
Maria Domènech
Vestuari:
Sala Atrium
Músics:
Dani Campos
Companyia:
Mima Teatre
Sinopsi:

Júlia és una noia a qui li agrada flirtejar amb allò prohibit, allò desconegut. Durant la nit de Sant Joan ha decidit barrejar-se amb la diferència, amb el “poble”. El company triat per a aquesta aventura aquesta nit serà el Jean, un seductor, intel·ligent i manipulador depredador. La nit serà llarga, una nit d’exorcisme personal, social, polític i de gènere.

Trilogia de la imperfecció:

Nora, a partir de Casa de nines d'H Ibsen

Júlia, a partir de la Srta. Júlia d'A. Strindberg

Nina, a partir de La gavina d'A. Txèkhov

La "Trilogia de la imperfecció" agrupa tres universos, tres punts de vista masculins sobre tres dones que volen i necessiten anar més enllà del paper adquirit socialment per acostar al seu jo més íntim, humà i per tant allunyat d'allò que ens fan entendre que és el correcte, allò que s'espera . allò perfecte. Són tres dones lluitadores, a qui les nafres d'un somni prefabricat de perfecció de la seva condició no les silencia per sempre més. Són tres veus reivindicatives i que malden per construir-se a voluntat. La seva iniciativa, però, canviarà forçosament el seu entorn, ho ha de posar en dubte i s'obrirà un debat sobre allò que creiem real i inqüestionable i allò que podem i hem de qüestionar . Per viure, senzillament. Tres grans obres de la literatura dramàtica adaptades sota el paraigua d'una trilogia a partir de la dona però amb un crit per a tota la humanitat.

Amb aquesta proposta, Atrium inicia un nou projecte de la mà de tres dels grans autors que han canviat el contingut i la forma de l'art escènic dels últims cent anys fins als nostres dies. Tres autors que, visionaris, des de la transició del segle XIX al XX ens qüestionen, més vius que mai, als humans de la transició del segle XX al XXI.

Finalista a disseny de video (Joan Rodon) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Júlia (trilogia de la imperfecció)

29/01/2017

Strindberg a ull de càmera

per Andreu Sotorra

Ara que es torna a parlar de J.V.Foix es podria parodiar a la vista d'aquesta adaptació de «La senyoreta Júlia» un dels seus versos més coneguts: «M'exalta el nou i m'enamora el vell». I el vers podria servir per sintetitzar la segona aposta que Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium fan per acostar-se a través del cicle la Trilogia de la Imperfecció a tres mites femenins del teatre: Nora («Casa de nines»), Júlia («La senyora Júlia») i Nina («La gavina»). (...)

Per a aquesta adaptació, novament minimalista de l'obra d'August Strindberg —com ja passava amb «Nora»— la companyia ha reduït i sintetitzat encara més l'acció centrada en la turmentada i imprevista relació de la parella protagonista. Dels 85 minuts previstos inicialment, el muntatge ha quedat reduït a 65 minuts. Clavats. La reducció no li fap cap mal. Ben al contrari. Són els suficients per fer el retrat que es vol del remolí personal en què es troba Júlia i, a més, per continuar jugant amb la interacció de la interpretació amb imatges de la pel·lícula d'Strindberg fusionades amb imatges noves i imatges en directe de la pròpia actuació.

És aquesta combinació de registres el que caracteritza aquest segona proposta de la Trilogia de la Imperfecció perquè hi ha encara més fusió d'imatges i temps real, veu de fons i veu real o narració de la infància de Jean o Júlia anant a buscar aquells fragments de la pel·lícula en blanc i negre que les recrea.

L'actriu Patrícia Mendoza protagonitza el muntatge en el paper de Júlia, fent una Júlia estèticament de vestuari i reaccions contemporanis, potser fins i tot es podria pensar que lluny de qualsevol caràcter femení actual, però en realitat encara més habitual del que la lluita per la igualtat de la dona voldria haver aconseguit. Les estadístiques socials desvelen que hi ha cada vegada més Júlies sorgides del "princesam" rosa adolescent que no se'n desprèn ni en l'adolescència ni en la maduresa.

L'actor Jordi Llordella fa de Jean, menys dominador i diria que a vegades més dominat del que el mateix clàssic ha reflectit al llarg del temps, tant en teatre com en cinema. De «La senyoreta Júlia» es recorda —és una anècdota si es vol però també el simbolisme del jou per classe social al qual ell està sotmès— la seva obsessió per enllustrar les botes de l'amo, unes botes que aquí no hi són materialment i que només s'esmenten una vegada.

A l'actriu Mireia Trias li queda el tercer paper del triangle, el de la serventa Kristina, que l'adaptació ha deixat en un segon pla, més com a observadora que no pas com a víctima amb la pèrdua de Jean de la bogeria idíl·lica entre ell i Júlia. Si en el clàssic, Kristina està a l'abast del capritx de Jean i de les ordrés de Júlia, aquí, la seva principal missió se centra en el funcionament del recurs cinematogràfic i, com deia, s'impregna així de la mirada observadora a través de l'ull de la càmera que reprodueix els primers plans en directe de Jean o de Júlia. (...)