La selva ja no és la selva. Les ciutats ja no són les ciutats. El món ja no és el món. Aquell temut moment que s’anunciava des de fa massa temps però seguia semblant-nos un improbable malson s’ha convertit en un malson real. I les aigües han començat a pujar fins a nivells que posen en perill la supervivència de la raça humana i, ja de pas, de moltes altres espècies animals.
Aquest és el post-apocalíptic escenari que ha triat Akram Khan, a l’hora d’explicar-nos coreogràficament el bonic i molt cèlebre conte que Rudyard Kipling va publicar el 1894 amb el títol d’ “El llibre de la selva (The Jungle Book)”, donant-li així a la història una nova visió centrada aquest cop en la urgència d’aturar el canvi climàtic. En aquest sentit podríem dir que , malgrat les notables diferències tant pel que fa al concepte de la proposta com als seus resultats, Khan ha creat el seu nou espectacle seguint una premissa semblant a la que va escollir a l’hora de reinventar-se un ballet clàssic tan emblemàtic com ho és “Giselle”. En aquell extraordinari muntatge de l’English National Ballet que va passar pel Liceu l’anterior temporada, Khan se’n servia d’una dramatúrgia totalment renovada ,per tal de convertir la seva protagonista en una immigrant marginada i sotmesa a explotació laboral , constantment enfrontada a un mur simbòlic que a l’escenari, prenia les dimensions d’un aclaparador mur físic. Khan no deixava totalment de banda la línia argumental de l’original. Però la descontextualitzava, per tal d’atorgar-li una renovada significació. Quelcom que torna a fer en aquest cas, encara que d’una forma menys radical, i també en molts sentits, menys reeixida. Ara Mowgli ja no és un nen orfe que ha estat criat sent encara un nadó per una família de llops , sinó una nena ja crescudeta que, en un moment de descuit i per culpa de l’implacable avanç dels oceans , ha acabat separant-se de la seva família i anant a parar a una ciutat inundada . Arribats a aquest punt, fa ja la seva aparició tota la fauna escapada dels llibres de Kipling (en va publicar dos centrats en aquests personatges) que bona part del públic ( i en el cas del públic anglosaxó, gairebé la seva totalitat) coneix , ja sigui gràcies a la lectura , o per mitja de les múltiples adaptacions teatrals, cinematogràfiques i televisives que se n’han fet d’aquests relats. La més popular de totes, sens dubte, aquella que Walt Disney va oferir l’any 1967 en forma de pel·lícula musical de dibuixos animats. Això, sense oblidar que el 2016 la Disney va tornar al tema , servint-se en aquest cas de l’animació digital, en una producció que va assolir també recaptacions espectaculars i crítiques ben elogioses.
Khan , per cert, també fa de l’animació i les imatges projectades un dels elements centrals d’una proposta que, de fet, veiem sempre filtrada pel transparent teló que exerceix tot sovint funcions de gran pantalla. I , decidit a aconseguir que el seu espectacle pugui ser seguit sense cap mena de dificultat narrativa per espectadors de totes les edats , li atorga al text i a la paraula ( que apareix també projectada per escrit i traduïda al castellà ) un enorme protagonista. Tant és així, que el muntatge en va ple de fragments en els quals la coreografia grupal queda relegada a un segon pla, mentre el primer pla l’ocupa la (d’altra banda) esplèndida coreografia gestual d’uns intèrprets que li donen forma visual a aquestes paraules i als diàlegs que originen, i li atorguen un caràcter ben definit a l’espècie animal a la qual encarnen.
Però, malgrat l’inqüestionable qualitat dels ingredients, a Khan li ha quedat aquesta vegada un espectacle en el qual la suma dels factors, dona un resultar inferior a l’interès que cadascun d’aquests factors pugui oferir vistos d’un en un. El text es presenta com a narrativament esclaridor , i prou eficaç a l’hora de connectar la flora i la fauna de l’original amb el missatge ecològic que vol transmetre. Però també resulta un xic massa feixuc ; la seva omnipresència trenca un i altre cop la fluïdesa del muntatge, i impedeix un i altre cop que aquesta fantàstica col·lecció de ballarins i ballarines pugui exhibir sense limitacions la força coreogràfica que sí fan visible quan Khan els hi permet individualment en moments esporàdics, o quan es lliura a la dansa ballada en grup. Les projeccions resulten vistoses, però s’acaben fent una mica reiteratives . El vestuari s’ajusta de forma molt adient a les intencions de la proposta, però resulta monocord , opta per uniformar en excés les diferents famílies animals que deambulen per l’escenari. I mentre a “Giselle” la bellesa estètica de les imatges se situava sempre al servei de l’inquietant brutalitat repressora que visualitzava, aquí les imatges escèniques embolcallades de foscor estan resoltes amb molta i molt professional funcionalitat , però es presenten mancades de veritable capacitat per a originar sorpresa i sacsejar els ànims. En aquest llibre de la selva re-imaginat, tot el que ens trobem a l’escenari presenta un alt nivell artístic, tot resulta prou bo com per a sortir de la selva (ara , una mica aquàtica) amb la sensació d’haver vist un bon espectacle. Però gairebé res accedeix a aquella excel·lència que el gran Khan ens ha ofert en tantes ocasions anteriors.
