Ballar és un signe de llibertat. Sigui enmig de la selva, sobre d'un contenidor enimg d'una tempesta a la deriva, o a l'escenari del Gran Teatre del Liceu. El coreògraf Akram Khan va meravellar l'any passat amb la seva revisió de Gisselle, amb un treball magnètic i una escenografia espectacular. Ara ha tornat amb el seu primer muntatge adreçat a tots els públics. Com sol passar quan un dramaturg (o coreògraf) s'estrena en una peça de teatre familiar, vol fer-se tant accessible que acaba perdent la força del seu talent. En aquest Jungle Book reimagined hi ha la qualitat dels ballarins, coreografies vistoses i de molta potència amb l'aparició de la serp Kaa i les contínues aventures de Mowgli. El coreògraf (de fet, la seva filla) va voler que la protagonista fos una nena, supervivent amb la parella de llops Ramm i Raksha i la bondat i bonhomia de Baloo. Si Disney es va endur el clàssic de Kipling al seu terreny amb uns micos àcrates i esbojarrats, ara Khan ha donat massa pes a la història, a l'audiovisual (preciós com tot el que puja a l'escena) i la dansa s'ha quedat en una intermitència que la refreda. Aquesta versió ha aclaparat la dansa, que l'ha deixada respirar puntualment, en una mena de distopia sobre les conseqüències del canvi climàtic.
Akram Khan (Xenos, Torobaka) és un coreògraf fill del Ballet C de la B d'Alain Platel (Gardenia, En avant, marche, Nicht Schlafen (sense dormir)). Com Sidi Larbi Cherkaoui (Puz/zle, 4D, Fractus V) incorpora dansa tradicional (el kathak, en cas de Khan) a la contemporània i hi afegeix sovint una reflexió compromesa. El C de la B tamvbé donava importància a l'espai escènic que, més que contextualitzar, s'incorporava al moviment, perquè eren elements en transformació. A la proposta d'ara, la preponderància es d'un audiovisual i la força de les ombres amb alguns jocs de llum espectaculars. La dansa hi és però no se la veu, tapada pel tul on es projecta i massa concionada a deixar clar un argument. Els 10 ballarins es van transformant en els personatges amb un vestuari que no vesteix diferència. El que ajuda a saber quin personatge interpreten és la seva posició corporal i (altra vegada) el text projectat en castellà (a les pantalles de les butaques amb subtítols, també en català) i reproduït en anglès.
La dramatúrgia situa l'acció enmig d'un món en crisi climàtica. El nivell de l'aigua puja i obliga a desplaçar-se tota la poblacio (i la fauna) a punt més elevats. Els micos somien ser els amos d'una societat en descomposició segrestant Mowgli però, tot és un miratge que cau com un castell de cartes. Akram Khan suavitza la vida salvatge i Kaa allibera Mowgli només com a agraïment a què l'han alliberat del zoo i que un bon plat d emmicos també plaurà al seu estómac. La lluita desigual entre Mowgli i Shere Khan no s'arriba a produir. Certament, en aquest conte ben intencionat d'amistat, i de lluita per la identitat de la nena protagonista no hi cap la imatge que sigui capaç d'abatre el malèvol tiogre amb una estampida de bous. Els 10 ballarins diverteixen amb un moviment que recorda al cartàcter dels animals, un punt excèntrics, però quan atrapen és en la primra escena en què sense imatges ni res signen una postal nítida, enfocada, de cssos quets que es van vnclant temerosos que els caigui un tsunami a sobre. Pura energia. Llàstima que aquest impacte quedi aplcat en dues hores de bon guió però menys dansa. No s'ha sabut concilair un conediment amb l'altre. Un pastís d'aniversari per a la canalla ha de ser dolç però necessita també alguns punts d'amargor perquè facin bo el contrast.
