Just desire

informació obra


Intèrprets:
Soren Evinson
Text:
Soren Evinson
Autoria:
Soren Evinson
Il·luminació:
Julia Bauer
Vestuari:
Samara Scott
Composició musical:
Dani Papell, Triim
Dramatúrgia:
Florine Lindner
Sinopsi:

Suau, brillant, llis i continu, Just Desire és com els acabats dels objectes de consum més inspiradors del nostre temps. Com un telèfon de gamma alta, un perfum de luxe o el cotxe més ràpid del món —el Tesla Roadster— la performance se’ns ofereix com l’objecte del nostre desig.

Just Desire és un solo que ens proveeix d’una sèrie de fantasies delirants articulades totes elles en relació al desig. La interacció fluïda i constant entre els materials i l’intèrpret crea una seqüència que pren dels imaginaris mainstream de la nostra cultura, però que s’endinsa en llocs insondables. En aquesta cascada inesgotable d’acció, paraula i cant, la performance especula més enllà de la noció d’un jo i de la idea d’una col·lectivitat desarticulada.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Just desire

10/03/2021

El desencís dels excessos

per Jordi Sora i Domenjó

Søren Evinson té una dilatada carrera performativa, travessada per posicionaments personals ben definits, i a la recerca d’un estil propi d’entendre el joc escènic i la seva relació amb l’espectador. Hi posa el cos i el transforma en quelcom aliè perquè esdevingui reflex: en el sentit més rupturista, amb una tendència exquisida per generar situacions forçades i fora de context amb les quals dibuixar condicions de possibilitat i debatre. Normalment en l’àmbit dels valors socials i les condicions del nostre temps. Però la seva opció no és la de redactar un pamflet de lectura ràpida, sinó més aviat una tesi complexa i, sovint, contradictòria d’algunes de les temàtiques i misèries actuals més esteses.

Ha presentat a l’Antic Teatre, després de la seva estrena al Festival Sâlmon, “Just Desire” o el desencís dels excessos, perquè és precisament el pretès accés a l’abundància allò que caracteritza el malestar d’una societat desbordada per unes ànsies mai finites i que recorden aquell plany de Carles Riba: “Si goséssiu saber tant com goseu posseir!” I a través de personatges, sovint grotescos, que s’endevinen, però mai es defineixen del tot, desplega una gestualitat -una dansa (a)coreogràfica- plena de matisos, genialitat convulsiva i fisicalitat desbordada, que incomoda i apel·la a parts iguals, com a resposta a l’absurditat de tot plegat. Sempre fidel al retrat que produeix, des d’un artefacte seu que és pròpiament un nou i inventat llenguatge corporal, tan característic d’aquest artista barceloní.

Crítica publicada a El Temps de les Arts