Just desire

informació obra



Intèrprets:
Soren Evinson
Text:
Soren Evinson
Autor:
Soren Evinson
Il·luminació:
Julia Bauer
Vestuari:
Samara Scott
Composició musical:
Dani Papell, Triim
Dramatúrgia:
Florine Lindner
Sinopsi:

Suau, brillant, llis i continu, Just Desire és com els acabats dels objectes de consum més inspiradors del nostre temps. Com un telèfon de gamma alta, un perfum de luxe o el cotxe més ràpid del món —el Tesla Roadster— la performance se’ns ofereix com l’objecte del nostre desig.

Just Desire és un solo que ens proveeix d’una sèrie de fantasies delirants articulades totes elles en relació al desig. La interacció fluïda i constant entre els materials i l’intèrpret crea una seqüència que pren dels imaginaris mainstream de la nostra cultura, però que s’endinsa en llocs insondables. En aquesta cascada inesgotable d’acció, paraula i cant, la performance especula més enllà de la noció d’un jo i de la idea d’una col·lectivitat desarticulada.

Crítica: Just desire

21/02/2021

Anant sempre a la contra, trobant la cicatriu que cou

per Jordi Bordes

El ballarí i performer Soren Evinson demostra un domini del cos envejable. I una capacitat de situar el seu cos (a mig camí del personatge i del seu testimoni) en una reflexió incòmoda. Sabria acariciar el gat pentinant-li, carinyosamnt, però prefereix, puntualment girar la direcció del gest i encrespar el pèl, incomodant-lo. El públic necessita estar molt despert i reaccionar als seus girs, que van de la seducció divertida a un cinisme desesperat, a un desorientació absoluta. I mentre plana els seus dubtes sobre el consum, el desig, la sexualitat, va desordenant un espai quasi buit, que va embrutant a mesura que treu la roba penjada per l'aire amb unes cadenes daurades que pot recordar a aquella gàbia d'or de Casa de nines. Per poder deslliurar-se necessita sortir, i vestir-se un xandall ample i respirar darrere una cortina semitransparent. Convica a un viatge per sortir dels llimbs, per anunciar un desig íntim i anònim. apartat de modes, consumisme i atracció primària.

El seu "Qué bonito!" passa de ser divertidament ridícul a insultant. L'espectador ha de prendre una posició en aquesta acció en la que Evinson prova de destronar els seus mites, sobre l'hedonisme, l'adulació, el caprici i les modes. En el fons, cada persona necessita trobar-se en un espai en el que se senti ben identificat, sense les cadenes de les mirades que etiqueten. L'actor posa el cos novament al centre. Com ja va fer a A nation is born in me. S'exposa vulnerable, renunciant voluntàriament a espais de major confort artístic utilitzant el seu domini del moviment: Salta dels moviments rodons, immensos, poderosos a una mena de tics quasi espasmòdics, per revelar i transmetre inseguretat i incomoditats, a parts iguals. Necessita desprendre's del seu coneixement per exposar, com una oració culpabilitzadora, les seves debilitats. Aquestes reflexions podrien ser enteses com un dogmatisme bonista però s'escapa d'aquesta volada, quan es diu des de la vulnerabilitat exposada.

El codi de Soren Evinson té un cert aire bipolar, de canvis continus de tendència. La seva mascota no sap cap a on ha de passejar; juga a despistar-la. És un joc, però, que tot i el patetisme fosc(que pot tenir tocs cínicament irònics), insinua un dolor real. Evinson no és còmode perquè formula preguntes (a ell i a l'audiència) des d'un format antipàtic. Però és honest en la seva forma i aconsegueix trencar el mirall. És acariciant a contrapèl que detecta les cicatrius i les grata amb l'ungla per arrencar barroerament la crosta infectada.