El ballarí i performer Soren Evinson demostra un domini del cos envejable. I una capacitat de situar el seu cos (a mig camí del personatge i del seu testimoni) en una reflexió incòmoda. Sabria acariciar el gat pentinant-li, carinyosamnt, però prefereix, puntualment girar la direcció del gest i encrespar el pèl, incomodant-lo. El públic necessita estar molt despert i reaccionar als seus girs, que van de la seducció divertida a un cinisme desesperat, a un desorientació absoluta. I mentre plana els seus dubtes sobre el consum, el desig, la sexualitat, va desordenant un espai quasi buit, que va embrutant a mesura que treu la roba penjada per l'aire amb unes cadenes daurades que pot recordar a aquella gàbia d'or de Casa de nines. Per poder deslliurar-se necessita sortir, i vestir-se un xandall ample i respirar darrere una cortina semitransparent. Convica a un viatge per sortir dels llimbs, per anunciar un desig íntim i anònim. apartat de modes, consumisme i atracció primària.
El seu "Qué bonito!" passa de ser divertidament ridícul a insultant. L'espectador ha de prendre una posició en aquesta acció en la que Evinson prova de destronar els seus mites, sobre l'hedonisme, l'adulació, el caprici i les modes. En el fons, cada persona necessita trobar-se en un espai en el que se senti ben identificat, sense les cadenes de les mirades que etiqueten. L'actor posa el cos novament al centre. Com ja va fer a A nation is born in me. S'exposa vulnerable, renunciant voluntàriament a espais de major confort artístic utilitzant el seu domini del moviment: Salta dels moviments rodons, immensos, poderosos a una mena de tics quasi espasmòdics, per revelar i transmetre inseguretat i incomoditats, a parts iguals. Necessita desprendre's del seu coneixement per exposar, com una oració culpabilitzadora, les seves debilitats. Aquestes reflexions podrien ser enteses com un dogmatisme bonista però s'escapa d'aquesta volada, quan es diu des de la vulnerabilitat exposada.
El codi de Soren Evinson té un cert aire bipolar, de canvis continus de tendència. La seva mascota no sap cap a on ha de passejar; juga a despistar-la. És un joc, però, que tot i el patetisme fosc(que pot tenir tocs cínicament irònics), insinua un dolor real. Evinson no és còmode perquè formula preguntes (a ell i a l'audiència) des d'un format antipàtic. Però és honest en la seva forma i aconsegueix trencar el mirall. És acariciant a contrapèl que detecta les cicatrius i les grata amb l'ungla per arrencar barroerament la crosta infectada.
