A Nation Is Born In Me

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Soren Evinson
Composició musical:
Daniel Papell
Vestuari:
Samara Scott
Il·luminació:
Julia Bauer
Direcció:
Juan Navarro
Dramatúrgia:
Juan Navarro
Sinopsi:

Quan s’ajunta molta gent per fer alguna cosa, normalment és divertit. Els grups estan carregats de plaer, de poder i d’exclusió. És inevitable. I sentir plaer és divertit, exercir el poder és divertit i excloure altres també és divertit. Així que hi ha molt gaudi en tot això. A Nation Is Born In Me és una exploració de com aquests elements treballen entre ells per enfortir-se.

Però també és el producte d’una obsessió personal per fer alguna cosa que encaixés perfectament amb la trobada entre l’intèrpret i el públic. Una cosa que tingués una forma irreemplaçable. Una cosa esmunyedissa a la mirada i confusa per a l’enteniment. Una cosa que desactivés qualsevol resistència. Una cosa contra la qual no es pogués lluitar. Una cosa per la qual valgués la pena rendir-se. Una cosa que arribés per quedar-se. Quan vaig començar a barrejar totes aquestes coses amb el meu gust pel teatre, em va alleujar veure que estava en el bon camí.

Tot això realment ens estava afectant. No hi havia manera de sortir. A mesura que tot avançava vaig deixar de preocupar-me pels altres, Qui era jo per pensar que podia canviar alguna cosa? Hi havia dolor i ràbia i es respirava tristesa, però més que res era una sensació de derrota. Vaig començar a definir més els meus propòsits. Em vaig dir: ‘Si de veritat vols canviar alguna cosa, involucra molta gent. I sobretot assegura’t d’estar al comandament. Una energia estava naixent dins meu’


Crítica: A Nation Is Born In Me

01/10/2018

Increpar, incomodar i, al final, voler compartir un somni?

per Jordi Bordes

Soren Evinson va estrenar divendres A nation is born in me, un dels projectes premiats al G.R.U.A. de l'any anterior. Es tracta d'un treball que viatja per diversos llenguatges. Si comença arrossegant-se com un gos bordant que busca la carícia o sortir a passejar, va agafant força fins a exigir (amb una ironia molt feridora) que el públic no el deixi de mirar. L’excita que el públic l’observi. I ell els provoca amb tocaments, fregaments amb el terra o el pal d’una bandera i petonejant-se en un mirall. Se sent tan estimat per ell mateix que decideix odiar la resta. Estima el seu odi i, aparentment, no vol conviure amb ningú altre. 

Té un llenguatge evidentment performàtic, que s'allunya del text aristotèlic, de comprensible lectura. És un no discurs que permet múltiples interpretacions. En realitat, és un artista que fuig de les clàssiques icones i procura pervertir-les. Potser per això, al final lapeça agafa un gir inesperat i abandona el seu posat de gos faldiller (o d'amo que increpa al públic com les seves criatures), transforma la seva ànima en la d’una gavina, que, aparentment, s’allibera de tot i que vol construir un somni i compartir-lo amb tothom. Un viatge a una escena aparentment menys violents, amb menys arestes. Tindrà continuïtat? De moment, el viatge de transformació és tant brusc que fa impossible saber si és un gir nou o, símplement, una forma de tancar el cercle (que ho hagués pogut fer sortint, de nou, a quatre grapes, de gos...)

Trivial