A Nation Is Born In Me

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Soren Evinson
Composició musical:
Daniel Papell
Vestuari:
Samara Scott
Il·luminació:
Julia Bauer
Direcció:
Juan Navarro
Dramatúrgia:
Juan Navarro
Sinopsi:

Quan s’ajunta molta gent per fer alguna cosa, normalment és divertit. Els grups estan carregats de plaer, de poder i d’exclusió. És inevitable. I sentir plaer és divertit, exercir el poder és divertit i excloure altres també és divertit. Així que hi ha molt gaudi en tot això. A Nation Is Born In Me és una exploració de com aquests elements treballen entre ells per enfortir-se.

Però també és el producte d’una obsessió personal per fer alguna cosa que encaixés perfectament amb la trobada entre l’intèrpret i el públic. Una cosa que tingués una forma irreemplaçable. Una cosa esmunyedissa a la mirada i confusa per a l’enteniment. Una cosa que desactivés qualsevol resistència. Una cosa contra la qual no es pogués lluitar. Una cosa per la qual valgués la pena rendir-se. Una cosa que arribés per quedar-se. Quan vaig començar a barrejar totes aquestes coses amb el meu gust pel teatre, em va alleujar veure que estava en el bon camí.

Tot això realment ens estava afectant. No hi havia manera de sortir. A mesura que tot avançava vaig deixar de preocupar-me pels altres, Qui era jo per pensar que podia canviar alguna cosa? Hi havia dolor i ràbia i es respirava tristesa, però més que res era una sensació de derrota. Vaig començar a definir més els meus propòsits. Em vaig dir: ‘Si de veritat vols canviar alguna cosa, involucra molta gent. I sobretot assegura’t d’estar al comandament. Una energia estava naixent dins meu’


Crítica: A Nation Is Born In Me

30/09/2018

¿Todo para nada?

per Elisa Díez

(...)

Con una fisicalidad espeluznante Soren Evinson se exhibe ante su público, sólo por el placer de mirar, sólo por placer de ser visto. Una crítica de la tan imperiosa necesidad humana de ser ad-mirado. La sociedad que valora la imagen por encima de todo, que busca incansablemente un disfrute fácil y que vive por y para el exhibicionismo y la pose (postureo). Y es, quizás en este punto, donde la performance desvirtúa su objetivo  y recurre/ insiste en exceso en la actitud de la pose.

Mientras esperamos que la bestia vuelva a escena, la pieza tira de épica al enarbolar la bandera, aquella (sea la que sea) en la que nos sentimos protegidos porque nos "identifica como personas". Amor y odio se dan la mano, discuten, se pelean y todo por un sueño, por una meta, por ser alguien, por ser... como todos. 


Trivial