Justícia és la producció estrella del Teatre Nacional d’aquesta temporada i, a ben segur, serà una de les que passaran a la història d’aquesta institució. No només perquè representa el debut del Guillem Clua a la Sala Gran sinó també perquè no passa tant sovint que el Nacional aposti per abocar talent i recursos a la dramatúrgia pròpia, com es el cas. No passa tant sovint que el Nacional faci de Nacional, per entendre’ns.
A Justícia, Clua retrata, en un flaixbac de més de dues hores de duració, la vida de Samuel Gallart, jutge, diputat al Parlament de Catalunya i Creu de Sant Jordi, entre d’altres mèrits nostrats. Un prohom del que ara anomenem l’espai convergent i, més concretament, d’allò que en el seu dia va ser el pujolisme. Aquesta relació no és explícita en el text però és fàcilment identificable en el context i facilita concebre l’obra com una esmena a la totalitat d’aquella època. I, certament, el substrat del text permet aquesta interpretació, però Justícia no és una obra (només) política. Principalment és el retrat de la doble vida del protagonista, lluent de cara enfora i dolorosa portes endins per una homosexualitat reprimida. Una vida en què allò públic acaba pervertint-ho tot fins i tot conceptes tant aparentment inamovibles com el de justícia.
Ja ho sabíem, perquè van flipar amb Marburg i ens vam emocionar amb Smiley, però no està de més recordar-ho. Guillem Clua és un grandíssim dramaturg, capaç de teixir les històries més universals des de l’anècdota més local. Té un domini excepcional de la fusteria escènica i la posa al servei d’una poètica particular que dóna a les seves obres un èpica continguda i austera, a més de ser un perspicaç fotògraf de la realitat.
En el cas de Justícia, per exemple, la trama avança a base de petites escenes en què els intèrprets interlocuten amb el públic, entren i surten dels seus personatges i de les diferents edats dels seus personatges amb un aire a voltes litúrgic i fins i tot amb bisos de thriller.
Justícia també és una obra coral que dóna joc a diferents generacions d’actors. Òbviament, la presència de monstres escènics com Vicky Peña, Josep M. Pou o Manel Barceló és tota una garantia –que aquests no defrauden—però també cal dir que no hi ha cap bretxa en el repartiment. Interpretacions compactes, coherents, tècnicament perfectes de tots els intèrprets amb, això sí, un monòleg final que permet a Pou desplegar tota la seva saviesa escènica.
Menció apart mereix l’escenografia, una creació magnificent, molt en línia amb la grandesa que supura el text. Un excel·lent treball que treu un molt bon rendiment dels recursos (tècnics i econòmics) de la Sala Gran del TNC. I això que sembla tant de calaix és una excepció. I hauria de convertir-se en norma.
En definitiva, quan el Nacional fa de Nacional, no té competència. Justícia demostra la seva capacitat de proporcionar teatre d’altíssim nivell fet aquí, amb temes d’aquí, amb la llengua d’aquí, amb gent d’aquí i que, alhora, és indubtablement universal. I, també cal dir-ho, quina sort viure en un país en el qual el Teatre Nacional fa aquestes produccions i és capaç, en la seva condició pública, d’entomar aquesta certa autocrítica. Sí, certament, això no hauria de sorprendre, però tal i com estan les coses aquesta és una reflexió inevitable.
