Tothom coincidirà que Justícia és una obra monumental amb un repartiment a l’alçada de l’ambiciós projecte. El fet que sigui monumental no vol dir que plaurà a tothom, encara que l’excel·lència de la producció artística i els temes que tracta són per omplir totes i cada una de les funcions. Amb Marburg (TNC, 2010), Guillem Clua ja es va presentar com un dramaturg capaç d’abordar temes punyents amb fermesa i complexitat. Ara es confirma la valentia de l’autor en construir un relat sobre el nostre present que és també una lectura del passat immediat. El text pren com a referent, sense cap ànim d’ocultar-ho, el també monumental Àngels a Amèrica (Tony Kushner, 1992-95); a diferència d’aquest, però, el relat es centra en cinc generacions d’una mateixa nissaga, acostant-se a una altra obra de gran envergadura com Agost (Tracy Letts, 2007). Josep Maria Pou dona veu i figura a Samuel Gallart -pare de família, jutge i prohom del país-, un elenc de luxe envolta i fa créixer el gran personatge en el sentit més teatral del terme: un personatge amb un relleu humà ple d’ombres sobre el que Clua aboca una mirada compassiva. Malgrat els tocs d’humor necessaris, estem davant un gran drama amb confessions i sortides de l’armari que s’escora cap al melodrama. Potser la tirania de la versemblança el fa dibuixar uns personatges femenins arquetípics, encara que no carregui les tintes en excés i es reservi el més despietat pels personatges que operen al marge de la figura principal. Justícia té un rerefons polític diàfan que porta sobre l’escenari el silenci, el col·laboracionisme, girar el rostre per no haver de veure, el xantatge i tants altres gestos que perfilen una societat corcada i plena de floridures. Això no obstant, Clua es manté en un equilibrat naturalisme sense arribar a la duresa i la mala bava de Thomas Bernhard o al gust pel grotesc de Steven Berkoff.
Un pròleg coral, en l’estricta cambra negra, ens interroga sobre la identitat: Com definim una persona? La posició social que ocupa és determinant? Ho és la seva professió? Quin paper juga la família en la construcció de la identitat personal? Se’ns presenta el protagonista el dia de la seva jubilació com a diputat del Parlament, en una celebració íntima a la llar familiar. La unitat temporal es trenca en les pèrdues de consciència del jutge retirat que ens transporten a un passat a voltes viscut, a voltes imaginat. Són just aquestes pèrdues de consciència les que permeten a l’espectador construir el relat principal i descobrir els plecs i replecs d’un personatge alhora que revisita un passat comú. Són admirables les transicions del present al passat i del passat als marges del relat principal que, partint del text, Josep Maria Mestres ha sabut confegir mantenint un ritme que s’accelera de forma orgànica. És molt destacable, d’altra banda, el fet que els actors encarnin diferents personatges -exceptuant, és clar, el protagonista. Actrius i actors que serveixen a la veritat teatral amb l’honestedat i la generositat que ha solcat les trajectòries de cadascun d’ells. Seria llarg parlar-ne per separat. Cal destacar però la feina dels menys experimentats: Katrin Vankova com a néta de Samuel i Aurora Jove i Marc Bosch assumint el triple paper de Jacob, Ricard i Ignasi. Paco Azorín els fa moure en un espai escènic inestable i relliscós: dos grans cossos inclinats (un per cada part) de línies rectes amb espais més íntims i obscurs, com a “forats”, redunden en un simbolisme molt depurat. L’escenari es fa petit cap al final per encaixar un punt final, no massa reeixit: una projecció de futur del patriarca, quan ja han caigut totes les màscares, per cloure la funció amb un bri d’esperança.
