Ja fa anys que el teatre català, la dansa, la música, l’art, la cultura en general parla dels refugiats,d e les crisi migratòries vingudes d’Orient,d ‘Àfrica o, ara, d’Ucraïna. Just fa un any que es va estrenar la instal·lació “Khaled” de Martí Santcliment a la Fira Mediterrània de Manresa i ara ha arribat a l’Escena Poblenou, ubicada a la antiga fàbrica Oliva Artés que avui en dia acull el Museu d’Història de Barcelona.
Santcliment introdueix la instal·lació amb una breu xerrada sobre l’origen del projecte i posa en valor la relació de la instal·lació amb l’espai que l’acull. Un cop a dins ens trobem amb una gran sala fosca i sis punts des d’on un munt de runa (munts de ciment deformats) hi sobresurten tubs, pantalles, panots, etc. Cada una d’aquetes illes ens aproparà una veu, un testimoni sobre el significat de ser refugiat. Són històries de vida, homes i dones que han fugit dels seus països d’origen per la guerra i que han sobreviscut a un viatge de mort i dol.
La peculiaritat de cada un d’aquests testimonis és que tots són músics. No és en va, doncs Santcliment treballa amb Jordi Savall i família i el contacte amb músics asiàtics, africans o d’arreu del món és constant. Rel projecte però ha estat laboriós i ha costat els seus anys. Moltes xerrades, molta maduració i un enfocament didàctic i sorprenent que ofereix una cara més crua i verdadera del què significa ser un refugiat.
I aquí està l’essència de l’espectacle. A la seva manera, després d’explicar els seus periples, cadascun dels testimonis tracta de definir que significa un refugi. Refugi és la música i el cant; refugi és el caos, el record; refugi és una poesia. Testimonis com el del propi Khaled o de l’alegre i ballarí Youssouf impacten, són sintètics i apunten a la insensatesa de les guerres i del camí que ha de fer un refugiat.
Però no sols són els testimonis videogràfics de les pantalles o els auditius que s’escolen pels tubs de plàstic. A vegades una simple frase rodejada de panots, té la mateixa o més potència. Imad, amazic d’origen, deixa apuntat que el carrer és casa seva, que qualsevol carrer, qualsevol lloc podria dir que és casa seva.
Al mateix temps, Santcliment recupera la figura de l’Antoni Benaiges, aquell professor que va portar un sistema educatiu innovador a Buñuleos de Bureba el 1936 i que va prometre als seus alumnes que els portaria a la mar. En la instal·lació, recupera algunes de les definicions que aquells nens van deixar escrites sobre la immensitat de la mar. Ja ens en van parlar el Xavier Bobés i el Alberto Conejero a “El mar: Visió d’uns nens que no l’han vist mai”. El desig de mar d’uns que no sabien que una guerra estava a punt d’atrapar-los, ha estat la sentència de mort per a molt i per aquestes veus, un camí tortuós cap a una Europa que probablement no és tan bonica com se’ls hi havia promès.
Recobrint la instal·lació un bruzit constant es trenca un parell de cops per la veu de Khaled qui explica vivències i sensacions. I sabem de bona tinta que, no en aquest dia, la instal·lació acaba amb Leila, una de les refugiades cantant una cançó de bressol. I segurament, de dol.
