La cartellera teatral barcelonina s’ha omplert de cuidadors i cuidadores ! Com a mínim així ho sembla, quan veus amb molts pocs dies de diferència dos espectacle també ben diferents que, malgrat tot, presenten aquesta coincidència : a tots dos ens hi trobem dues persones que necessiten tenir al costat algú altre que tingui cura d’elles, i dues persones disposades a assumir aquest rol. En el cas de l’obra de Tarrasón, aquests dos tàndems estan formats per una filla que no vol deixar sol aquest pare seu sumit en la depressió després de la mort de la seva dona, i un germà gran que no vol separar-se d’aquest germà petit seu que per culpa d’un maleït accident, se n’oblida del que li acabes de dir com qui diu fa no res perquè la seva memòria recent se n’ha anat a fer punyetes. Quelcom que, per cert, és també una mica el que li passa al pare de l’autor, ficat des de fa cert temps en la creació d’una trilogia amb trets autobiogràfics que va començar evocant l’avia a “Un dia qualsevol”, i acabarà sembla ser que entrant ja de ple en el territori de l’autoficció amb “Un ocell sobre la pluja”.
Diu Tarrasón que el seu objectiu com a director de Les Antonietes ha estat sempre “fer comprendre al públic que el teatre és un art necessari”. Quelcom que quan la companyia va començar a fer força soroll als nostres escenaris, aconseguia tot servint-se sovint de molt eficaces adaptacions lliures de grans clàssics del teatre universal presentats generalment amb un encertat minimalisme que transmetia una notable frescor creativa. Ara les coses han canviat. I en els seus darrers espectacles ( als dos lliuraments de la trilogia, caldria afegir aquell altre “Mambo!” estrenat a El Maldà que girava en clau de comèdia força musical al voltant d’una parella en crisis ) , Les Antonietes es mouen per un territori diguem-ne que més quotidià, fent us també d’un llenguatge més proper al de la comèdia amb tocs dramàtics, habitada per personatges que, amb tots els seus ets i uts, tendeixen també a crear cert grau d’empatia immediata , als que pots reconèixer d’una o altra manera com a coetanis teus , i amb els quals pots sentir fins i tot potser cert grau de fàcil identificació.
Cal no confondre’s: encara que el títol de l’espectacle us pugui fer pensar en el tema “Kiss Me” cantant per Ed Sheeran, no és precisament ell, qui encén les passions musicals d’aquest quartet: tenint en compte que un dels quatre respon al nom de Lenon (amb una sola “n”, si us plau!) i porta les ulleres característiques del marit de Yoko Ono, ja podeu deduir que el tema que els inspira és aquell altre “Kiss Kiss Kiss” que la Yoko entonava al disc “Double Fantasy” exhibint aquell estil tan seu que li va proporcionar a l’ara ja nonagenària llegendària performer una colla d’admiradors i una legió de “haters”.Però segur que entre ells, no hi trobareu pas cap dels integrants d’aquest quartet que aprofita també totes les ocasions que pot per posar-se a cantar amb ímpetu rocker algun dels temes que els hi ha composat Ferran González. Això , encara que els escenaris tirant a professionals en els quals actuava abans en Marc (Jorge Cabrera) i als qual es pujava també sovint en Lenon (Ignasi Guasch), hagin sigut substituïts per un magatzem de fruites que fa olor a mandarina, perquè aquesta és l’única fruita que veiem emmagatzemar aquí dins. Aquest és el local propietat de l’Ataulfo (Pep Ferrer) en el qual treballa també la filla, la Marina (Annabel Castan), un cop va decidir que calia renunciar als seus engrescadors projectes de vida per tal de no deixar el pare tot sol . I aquí acabarà també carregant caixes en Lenon...tot i que per dir la veritat , tant ell com l’Ataulfo se sentin més atrets per la pesca que per les mandarines. Tots ells se les hauran de veure d’una o altra manera amb el contrast que es produeix quan s’estableixen nivells comparatius entre la vida que havies cregut poder viure, i la que estàs vivint realment. Però tots ells ho faran alhora malgrat els puntuals moments de crisis depositant una mesurada esperança en un futur que encara té futur si hi poses ganes, encara que s’hagi tingut que adaptar a circumstàncies imprevistes: aquí el cèlebre “No future” de la primera generació Punk, no hi té cabuda. Potser per això mateix, tot acaba funcionant en aquesta comèdia de forma lleugera i amable; potser fins i tot massa lleugera i amable. Som davant d’un espectable ben interpretat , força agradable, globalment simpàtic. Però també calculadament previsible, massa desproveït de tensió i conflicte , un xic prim pel que fa al dibuix d’uns personatges que en quatre pinzellades queden ja definits , i que gairebé mai es mouen més enllà d’elles. L’agradable comèdia una micatoneta dramàtica i un xic romàntica farcida de cançons tot i no ser un musical, es deixa veure a gust . Però es presenta com un treball clarament menor , dins la trajectòria d’una companyia que havia demostrat en altres ocasions respondre a objectius majors.
