Addaura Teatre visual és una companyia molt generosa. L'ombra de Teia Moner (titellaire i maga, a la vegada) és mlt llarga en aquestes produccions. Perquè són contínues les utilitzacions de trucs de màgia (el tansformisme en el vestuari sorprén fins i tot els adults. I els titelles són un recurs per multiplixar les veus en un espai el màxim de despullat possible. Des de la càmera negra, es van esquitxant filtres de focus per anar acolorint les escenes. El resultat són petites càpsules de quadres ballats, de música pintada (amb la intervenció del violinista de Blaumut, Vassil Lambrinov, que completa l composició de la base musical amb el seu instrumnt en directe).
Addaura torna a inspirar-se en un pintor. Si anteriorment havien indagat sobre Brossa (Embrossa't) ara, posen moviment a les figures ik els volums de Paul Klee. I aprofiten la seva indagació de manipulació d'objectes (amb uns titelles fets a pedaços que, des de la lletjor, insinuen una nova hecatombe mundial (amb l'arribada del nazisme: Klee va ser apartat de l'escola de la Bauhaus perquè van titllar el seu art de "degenerat"). L'art plàstic és una inspiració sovint per al mon de l'escena. I els artistes més essencials o icònics han acabat sent fars pr als creadors. És el cas de Marúnica per a Roberto G. Alonso; Miró (Miramiró dels Baal; i Constelaciones d'Aracaladanza); Magritte (Nubes, d'Aracaladanza) i fins i tot El Bosch (Pequeños paraísos, Aracaladanza).
Els jocs visuals són màgics i atrapen els espectadors. Però són experimentacions inconnexes (sempre és clar, patint dels quadres més icònics de Klee i parcialment de la seva biografia més íntima). Potser si, sense necessitat de concretar una història, les diferents escenes tinguessin una evolució dramaturgica permetria que els ballarins (jugners i entregats) podrien posar una intenció que navegues pel pnsament de Klee. Prquè veure'n les seves obres, els seus rsultats finals no és gaanta de poder entndre la seva posició vital, lliure i alhora les seves restriccions polítiques i socials. Aquest fil se segueix amb le spetits cites que anteposen a algunes escenes (i que tenen la delicades de formular-lo també amb llengua de signes per integrar al màxim d'espectadors).
Les formes cubistes, l'abstracció, l'ús (o no) de color, les formes quasi tribals més de ser mlt suggerents per a posar-les en moviment, tenen una raó profunda que defineix el tràngol d'una Europa en perill, pel canvide règims: dels països que responein a corones europees, a territoris en què la democràcia, l'economia burgesa estableix nous límits i també noves possibilitats artístiques i socials. Klee, com Matisse, Miró, o Picasso (o tants d¡altres) són interessants perquè expressen aquestes pugnes socials a través de la seva pintura, descomposant-se, buscant un espai ara que la fotografia els ha matat la pintura realista. Cal imprimir ànima, voluntat i subjectivitt en els nous llençs. Aquest és el repte que caldria que bategués també en les seves adaptacions a escena.
