S’ha estrenat a Fira Tàrrega, i en el marc del programa de Suport a la Creació, aquesta creació que es presenta com a multidisciplinària, però que de fet és de dansa. És important assenyalar-ho perquè res del que passa en els 40 minuts s’entén si no és en la relació amb el cos. El que canta, el que es mou, el que representa, el que simbolitza… Com a referent, els corbs: criatures sinistres per a alguns, familiars per la seva connexió amb la mort. I just és això, el decés, el traspàs, allò que identifica la natura corpòria tal com la coneixem: matèria en trànsit, que es belluga amunt i avall fins a trobar en l’eternitat la quietud del no-res.
Obra, doncs, de gran i forta espiritualitat, en la línia d’allò que darrerament està treballant el coreògraf Miquel Barcelona: interessat en la hipòtesi d’una ànima que és, en sentit poètic o potser real, la que mou l’argila de la qual som composts. Un encert la programació en la Fira a recer de la plaça dels Àlbers, protegits del brogit i l’activitat frenètica dels carrers amb propostes més festives i planeres. Probablement l’espai natural per a [kórps] sigui un teatre, entre altres coses per la sofisticació del muntatge, el joc de llums i la música en directe. De vegades, un conjunt un pèl farcit per a una durada com la presentada; que s’accentua excessivament i que necessitaria respirar amb més comoditat: esponjar de significat i elements escènics, per permetre una experiència més pausada.
Juga en favor de la proposta un equip de ballarins del tot preparat: acompanyen a Miquel alguns dels noms masculins a destacar de les darreres fornades: Martí Güell, Junyi Sun i Marc Vilajuana. Només una noia entre l’elenc, però d’una expressivitat i fisicalitat tan fortes que engrandeix tota sola el conjunt: Helena Gispert. Treballen bàsicament com a grup, amb alguns moments solistes que acompanyen d’artefactes variats i plenament vinculats a la vida natural i del camp, com una esquella enorme amb la qual l’Helena combat singularment; o instrumentals, com les postisses que el Martí fa percudir controlant-les des de la boca. Imatges molt impactants, que de vegades es fa difícil relacionar amb el conjunt, però que deixen meravellat el públic. Semblaria, de vegades, que la peça s’ha anat omplint de pedaços molt ben trobats, que ara caldria acabar d’encaixar entre ells, o simplificar.
Per últim, hi ha l’element de la música: eix central també de l’obra. Assessorats per Mariona Castillo, canten sovint, a diverses veus i en posicions físiques impossibles, també del revés, algunes cançons que ressonen a cultura popular i de la tradició, en versions força curioses, transmutades, com és la línia argumental sobre la qual treballen. Entre la vida i la mort, alguna cosa ressona més enllà, amb el fosc i elegant vestuari amb la qual actuen, disseny de Mariona Sala. Tot plegat acaba de fer una impressió tenebrosa, confosa i poc determinada com ho és també la matèria sobre la qual tracten. Aquesta pot ser la seva principal virtut o el seu major defecte.
