Albert de la Torre ha destil·lat la fantasia filosòfica d'El Petit Príncep amb aire de tertúlia post-sopar (amb la dosi mínima d'ironia per atrapar l'atenció dels que envolten la taula). I el director Ramon Simó ho ha elevat tot a una mena de conte moral. Vuitanta anys després de la publicació d'aquell conte, aparentment de línia clara, blanc amb una narració de frases ben senzilles però amb unes imatges (i una profunditat) poderosa, el personatge retorna i retrona. Ho fa amb un somriure afable en el rostre de Xavier Ruano, que assaja un discurs que escriu ell mateix (ben diferent de la paròdia Els reis de Shakespeare: Philippe the sixth).
Advertia l'aviador que si algú viatjant pel desert de l'Àfrica veia un infant de cabells d'or que no contesta quan se li pregunta endevinaríeu que era ell. Doncs, De la Torre (que debuta de dramaturg) insinua que, després de dècades regnant en la soledat des del privilegi i l'estigmatització opta per abdicar. Ho fa en el seu discurs de 80 anys, en l'habitual retransmissió a la població. Ho fa, després de confessar-li al seu amor, la rosa, que l'ha beneït amb la direcció del Teatre Reial perquè se l'estimava amb devoció. El públic comprova com assaja el discurs en una taula que va buidant de l'escola empírica. No vol amagar-se en cap tesi avalada per la veterinària (el coll de les girafes o els cervells dels pops els són útils però, alhora, són el seu taló d'Aquil·les). Per cert, Stefan Kaegi demostrava al Solo pour octopuss la capacitat d'empatia d'un pop cap al seu cuidador. Aquest rei, en canvi, declina el discurs des de la primera persona i, procurant ser honest amb la humanitat tot lamentant la migradesa de la persona, il·lustra una època en què tothom es creu amb més drets que deures, en què tots s'institueixen reis del seu propi palau, esclatant estèrils dins d'una bombolla d'egoisme. Com Virata, el protagonista d'Els ulls de l'etern germà opta per fugir abans que generar injustícies, tot i les seves bones intencions.
Ruano vesteix camisa blanca (amb el coll alçat i uns pantalons blanc d'hípica). A mesura que es prepara pel seu discurs final es calça les botes, desembeina el floret i s'embotona la seva jaqueta amb un cert aire napoleònic. Lamenta el caràcter d'un pare (autor) temerari. Sense explicitar-ho, convoca a la imaginació com el gran valor de les persones. Una caixa dibuixada permet imaginar el xai amb la forma que es vulgui, a diferència del que pensa que en aquesta caixa s'hi ha encabit un gat que pot estar viu i mort alhora: en comptes de la física quàntica, aquest rei-exPetitPríncep canta al que és invisible als ulls. Desitja obrir les ales de la taula i poder sortir volant per sobre del públic, de les obligacions, de les misèries dels seus conciutadans. Opta per la llibertat sigui en el món (i el planeta) que aterri. Ha volat massa, ha visitat massa bombolles, ha esperat l'amiga guineu molt abans de l'hora convinguda com per conformar-se en una poltrona reial . La vida és molt més fugissera i sucosa. No es conforma amb la comoditat que cap súbdit (o responsable de manteniment!) li exprimeixi les darreres llimones d'un arbre caduc.
