Els pops tenen vuit braços, nou cervells, tres cors i milers de ventoses. Potser aquesta abundància d’òrgans que els ha regalat la natura és el que els fa tan especials. I és que són capaços de dur a terme múltiples accions, aprendre de les seves experiències i, fins i tot, s’ha descobert que desenvolupen humor i empatia. Com a procés d’intercanvi i aprenentatge, aquest documental teatral proposat per Stefan Kaegi, un dels membres del col·lectiu Rimini Protokoll —mestres de portar totes les més insospitades realitats a l’escenari—, situa un pop en escena i ens mostra la manera com es relaciona amb una artista. El caràcter curiós i juganer del pop fa intercanviar els papers: qui juga amb qui? I qui observa a qui? Una experiència fascinant.
Els Rimini Protokoll ja ens havien fet aplaudir un robot a Uncanny Valley. Sensació estranya perquè qui es mereixia l'aplaudiment era l'enginyer que l'havia programat, en realitat. Però, com era dins d'un teatre, el codi va fer que el ritual s'acabés amb els aplaudiments a una figura inanimada de làtex. (Quan el públic va sortir fora no se'ls a acudir aplaudir a cap semàfor, que és un aparell molt més útil, i normalitzat.) Dèiem que els de Rimini Protokoll havien convocat el públic per escoltar les reflexions impreses a un robot. Doncs aquest cop, vam convocar per veure un pop.
De fet, el documental sobre com havien estat convivint amb un pop en una gran peixera. No és el cas del testimoni del bussejador que s'enamora d'un pop al fons marí (My octopus teacher), si no de reflexions (de nou) sobre la intel·ligència O de la seva intuïció. Stefan Kaegi afirma que el pop protagonista (només tenen dos anys de vida, la gravació ha superat la seva mort) tenia una relació d'afecte amb la performer més que no pas amb ell, perquè hi convivia molt més temps.
Un pop no és una mascota. En part, perquè és un animal poc social, solitari per supervivència. Si fossin socials com els humans i es traspassessin tota la informació de pares a fills acabarien superant la humanitat. Els científics asseguren que ells aprenen molt mes depressa per la seva morfologia amb un cervell central i 8 d'autònoms a cada braç.
Els Rimini Protokoll, de fet, els hi agrada trencar amb les convencions clàssiques. Pocs cops hi incorporen actors. Al CCCB, al Grec 2021, van idear les ciutats ideals a Urban nature. I resulta que no n'hi ha una, sinó diverse,s de ciutats ideals. I que la utopia d'un, és el malson del veí. Es va acabar l'obra i, de nou, el públic va aplaudir als que pensaven el contrari que ells. Tot un cant a la transversalitat, el debat i l reació de consciències, vitals, universals (més enllà de l'antropocèntrica de la majoria dels humans).