Tenim cita al capvespre en un punt secret de la ciutat amb “l’enterrador”. Per fer-ho, ens traslladarem temporalment al temps de la postguerra i físicament, a unes foses als afores de la ciutat. Allà, l’”enterrador” parlarà de la seva història i del sistema que utilitza per identificar i acomiadar els morts que ens han deixat abruptament, víctimes de la injustícia.
Leoncio Badia Navarro era un jove del bàndol republicà que, un cop acabada la Guerra Civil, va salvar-se d’una sentència de mort però va ser condemnat a exercir com a enterrador al seu poble, Paterna. Com a bon perdedor de la Guerra, li va tocar enterrar les víctimes de la repressió, que al seu poble va ser especialment dura: es calcula que va haver d’inhumar unes 2.300 persones. Ell, però, va arriscar-se a lluitar des de dins i no només va vetllar per la dignitat dels difunts (netejant-los abans d’enterrar-los, per exemple) sinó que va elaborar tot un sistema per tal que poguessin ser localitzats malgrat estar en una fossa comuna. Els sepultava ordenadament, apuntava l'emplaçament, guardava alguns objectes per lliurar-los a les famílies i fins i tot posava al clatell una petita ampolleta amb les dades perquè fossin reconeguts en el futur.
L’actor Pepe Zapata va sentir aquesta història un dia, a la ràdio, i va quedar tan impressionat que va decidir portar-la al teatre. El resultat és L’enterrador, un espectacle escrit i dirigit per Gerard Vázquez que ja s’ha representat en més d’una 80 d’ocasions per tot Espanya ja sigui en la seva versió de carrer ja sigui en la seva versió de sala (a la qual es refereix aquesta crítica, val a dir).
Fins i tot sense les grans qualitats teatrals que té, L’enterrador mereixeria l’elogi de ser un espectacle necessari. La tercera generació després de la Guerra Civil està arribant a l’edat adulta i allò que els seus predecessors tenien ben present és ara, només, i en el millor dels casos, un episodi més del llibre d’història. Qualsevol pas en el sentit de recuperar la memòria històrica continua sent necessari, i més en un moment en què el feixisme negacionista torna a copar àrees de poder impulsat per la por i la ignorància. Bé, doncs, per la idea de Zapata.
La sort és que, a més, aquestes bones intencions es veuen traduïdes en un espectacle ben escrit i ben interpretat que en la seva versió de sala adopta trets de metateatre, trenant una connexió amb l’actualitat que li afegeix una nova capa de lectura prou consistent com per donar valor al conjunt i prou tènue per no desviar l’atenció del gruix de l’argument. Com a contraprestació, això sí, aquesta metateatralitat té tendència a trencar el clima i refreda l'in-creixendo d'emoció que molt probablement beneficiaria la factura final de la proposta.
Pepe Zapata es mou a la perfecció amb aquest vestit a mida que li permet fer lluir la seva versatilitat i les seves taules com a actor. Entra i surt del personatge i de les diferents tessitures per les quals recorre la trama amb una facilitat encomiable i acaba confegint un personatge que, a més d’heroi, és també un home entranyable. I amb aquesta creació, el text de Vázquez o un espai escènic minimalista, l’espectacle aconsegueix el seu objectiu: emociona, fa admirar i, sobretot, fa recordar episodis que no podem oblidar.
