Tres històries es desencadenen en un sol espai: una habitació tancada per dins sense finestres on es comet un crim abominable. Com ha pogut fugir l'assassí? Un dramaturg troba la solució a l'enigma, l’única possible, però, l’ha oblidada completament.
Una antiga relíquia té el poder de concedir tres desitjos. Però què passaria si aquests desitjos s’acomplissin i les conseqüències fossin tan devastadores que desitjaries no haver-los demanat mai? I què faries si tinguessis l’oportunitat de tornar enrere i viatjar en el temps, però durant el procés obrissis les portes a allò que habitava abans de l’existència del mateix temps i l’espai?
Pot ser que els espectadors es quedin amb aquesta anècdota de les tres històries de «L'habitació tancada», la que té el fetitxe de la pota de mico, d'entre les que s'intercalen en aquest nou espectacle de la companyia La Salamandra que parteix d'un text original de Loredana Volpe, autora nascuda a Caracas, Veneçuela, el 1990, i establerta a Barcelona des del 2014.
Com ja vaig remarcar a propòsit d'un anterior espectacle de La Salamandra [«Ànsia (Crave)», Sala Àtrium, 2019], el món o els mons de ficció teatral de Loredana Volpe tenen aquesta atmosfera de mirada introspectiva i de tancament —¿d'“habitació tancada” com diu el títol?— si es té en compte que el seu, diguem-ne “exili voluntari”, de Veneçuela a Barcelona, es veu realment forçat per un clima de violència i persecució, víctima ella mateixa d'un intent de segrest i supervivent de trets criminals que podien acabar amb la seva vida i, de passada, amb la seva carrera teatral, no gaire ben vista, per cert, pel govern de torn veneçolà.
Esclar que Loredana Volpe podria optar per esborrar o, com a mínim, per aparcar el seu passat —encara hi és a temps per la generació a la qual pertany— i posar-se a escriure, posem per cas, una comèdia de bombos i platerets o un musical a l'ús i els temps que corren, però les circumstàncies personals que he esmentat fan que la seva mirada tendeixi a endinsar-se en les tenebres del misteri i la intriga, una mirada immersa en el gènere fantàstic que fa extensiva a l'auditori i que, en aquesta ocasió de «L'habitació tancada», exigeix més que mai als espectadors un plus de complicitat.
Les tres històries de «L'habitació tancada» de Loredana Volpe es basen, diu, en els relats: “The monkeys paw” (La pota de mico), de Williams Jacobs; “Blind spot” (Punt cec), de Barry Perowne (convertit en pel·lícula el 1947); i del recull de contes “The hounds of Tindalos” (Els gossos de Tindalos), de Frank Belknap. No sé si haver-los llegit o haver vist la pel·lícula ajudaria a mirar amb uns altres ulls la proposta teatral de «L'habitació tancada». Segurament que sí. Però estem parlant de literatura del segle passat i d'un gènere que no sempre arriba a tothom.
L'avantatge de la proposta teatral és que Loredana Volpe, que a més de la seva faceta teatral, és també poeta i traductora, juga amb els mateixos integrants de la companyia que ja formaven part de la proposta que he esmentat anteriorment. I aquesta entesa de grup es nota en el resultat escènic i en la majoria d'interpretacions. No és sobrer remarcar la de l'actriu Patrícia Mendoza que té l'aura més intrigant de tots.
Una altra cosa és que els espectadors en treguin l'aigua clara de l'enigma a tres bandes que planteja l'autora. S'ha d'advertir que els ho posa difícil. Esclar que queda clar que hi ha un escriptor beverri —del temps de la màquina d'escriure encara!— i que hi ha un assassinat i que no se sap ben bé qui és el culpable. I esclar que part del discurs es mou en la direcció de desfer l'enigma.
Però la trama no segueix el camí convencional del gènere d'investigació (que baixi Patricia Highsmith i ho desenredi, sisplau!): plantejament, nus i desenllaç, sinó que els entrellaça fins al punt, com deia, que l'espectador s'acabi quedant amb l'anècdota de la pota de mico i els tres desitjos —com si fos un Aladí de la llàntia meravellosa— que és l'amulet que li proporciona, de les tres històries, la història més clara. La companyia La Salamandra arrisca fort enmig d'un terratrèmol teatral de conseqüències imprevisibles on el risc, precisament, no sempre s'acaba d'acceptar com es mereix i com caldria. (...)
