Quin és el camí que proposa La Salamandra, en aquesta ocasió? Fa uns mesos, presentaven Ànsia (Crave) a partir del món obscur de Sarah Kane. Hi havia una buidor i unes rtèpliques que permetien intuir un món fosc, desesperan+ador. Ara, el text és de la directora i sembla que jugui amb la intriga de resoldre un assassinat o, com a mínim, un enigma.
De seguida, es veu que la situació no convida a ser còmplices amb el públic i jugar a descobrir qui és l'assassí. No respon a la fórmula d'Assassinat a l'Orient Express o La teranyina. Descartat aquest model, sembla que la pretensió del muntatge sigui la d'exemplificar una tesi quàntica. Sens dubte, és un repte però hi ha hagut espectacles que han aconseguit il·lustrar: És el cas d'Arcàdia (TNC, 2007) o de l'esbojarrada Afasians. Com en l'ocasió anterior, cal garantir que el públic segueix la situació, que entén la situació aparentment fantàstica.
La veritat és que, tot i la bona predisposició actoral, hi ha un mur infranquejable entre el que passa a l'escena i el que es rep a la platea. Les situacions dels personatges es veuen arquetípiques, sense la complexitat que els personatges necessiten per poder ser mirall als espectadors. Les situacions es tallen abruptament i la trama va avançant cap als crims finals. Però, encara que hi hagi una discussió sobre la possible confusió entre Espai i Temps, la situació acaba trencant la hipòtesi d'arrencaa: Es pot produir un assassinat en una cambra i que l'assasí pugui sortir-ne restant tot tancat hermèticament des de dins?
La confluència de diferents pesonatges, habitant en un mateix espai, dota de la possible solució entre els móns paral·lels però no es produeix aquest cas. Per això, quan al darrer esgarip, després duns quants crims en cadena, ningú té la percepció que la peça estigui conclosa. Feia estona que el públic s'havia perdut. I ho evidencien també els comentaris mentre esperaven soprtir (cap feia ni una menció a l'0obra; tots havien quedat fora). És necessari que les companyies crein el seu llenguatge, indaguin i s'equivoquin (deixant arraconat el públic). També és possible que uns espectadors joves de ciències poden entendre millor la tesi i gaudir-ne de la proposta. Però no va ser gens el cas de diumenge, lamentablement. És lícit que La Salamandra busui identificar-se en un món inquietant, obscur. Però cal plantejar bé les coordenades perquè l'audiència sàpiga quin és el viatge que es proposa...
