L'hèroe

informació obra



Autor:
Santiago Rusiñol
Direcció:
Lurdes Barba
Dramatúrgia:
Albert Arribas
Intèrprets:
Manel Barceló, Javier Beltrán, Georgina Latre, Miquel Malirach, David Marcé, Joan Marmaneu, Joan Negrié, Albert Prat, Rosa Renom, Mima Riera, Toni Sevilla
Sinopsi:

En plena bancarrota nacional, les forces vives peninsulars s’esgargamellen en grotesques crides a l’heroisme, amb l’esperança de silenciar així els bramuls de l’agonia imperial. Enfront de les munions de soldats devastades pel tifus, de tant en tant s’entronitza algun jovenell que ha sobreviscut al pànic de la massacre estatal refugiat en els abusos de l’alcohol i la sexualitat destructiva. I, mentre la maquinària bèl·lica no s’atura, les famílies treballadores malden per retenir uns fills a qui són incapaces d’oferir projectes vitals il·lusionants més enllà de les agres dinàmiques d’una economia productiva buidada d’horitzons afectius.

Sota la batuta de la directora Lurdes Barba, torna a la Sala Gran la mordacitat de Santiago Rusiñol amb aquesta obra ambientada en la derrota colonial a les Filipines que retrata el retorn d’un jove català convertit en un heroi militar incapaç de superar els violents fantasmes que el persegueixen.

Crítica: L'hèroe

08/12/2020

Flamarades «rojigualdas» com coces de cavall

per Andreu Sotorra

Els llautons a les solapes dels uniformes militars sovint són un llast que, més que prestigiar els que els porten, els obliga a arrossegar-ne el pes de tal manera que, de tant mirar a terra, no veuen el que tenen al seu voltant. Els anomenats herois, quan entren en estat de frustració per l'oblit que pateixen, acaben etzibant flamarades —“rojigualdes” en aquest cas— com si fossin coces de cavall. Flamarades “rojigualdes” que a vegades es transformen en manifestos rancis, laments epistolars o “pronunciamentos” encoberts.

El mordaç dramaturg Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931), ho va saber veure de seguida al Teatre Romea del 1903, després de l'ensorrada de Cuba i les Filipines, en un moment que la pèrdua de les colònies va fer caure en depressió l'esperit nacionalista de l'Espanya patriòtica d'ultratomba dels que, si ja s'haguessin inventat les plaques solars de l'energia sostenible, s'haurien folrat d'or perquè, segons ells, temps enrere, no se'ls ponia mai el sol.

La directora Lurdes Barba s'ha agafat a la possibilitat de superar el pes ideològic de «L'Hèroe» amb el recurs dramàtic de l'esperpent, que és una manera de veure el retorn del pobre soldat que torna de la derrota fet un heroi i que és rebut per les forces vives —atenció a la colla que formen ben empolainats i estarrufats amb els seus penjolls els personatges dels actors Toni Sevilla (Senyor Tomàs), Miquel Malirach (Secretari), Joan Negrié (Sargento) i Albert Tallet (Alcalde)— de la mateixa manera que avui reben els fills del poble campions del món de qualsevol disciplina esportiva, sense els crits de «¡Viva España!», esclar, tot i que un segle i mig després, de fet, sí que aquestes proclames tornen a retronar entre algunes de les bancades del congrés dels lleons en boca de nostàlgics del vell règim. No hi ha colònies en el sentit més estricte del terme, però la por a perdre un tall del formatge els esparvera.

«L'Hèroe» és una proposta revisionista de la directora Lurdes Barba, gairebé onírica, on hi ha també el dramaturg Albert Arribas que ha respectat al màxim Rusiñol, pel que fa al text, i que s'allunya de l'anguniós costumisme permetent-se alguns retocs contemporanis d'empoderament feminista que porten a bon terme amb els seus personatges les actrius Mima Riera (Carme) i Georgina Latre (Mercè), i algun moviment a favor del muntatge de canvi d'escenes —el monòleg central passa a primer terme.

Al capdavant del repartiment hi ha l'actor Javier Beltrán (Hèroe), que es pot esplaiar a gust amb el seu personatge protagonista que li permet gallejar a cor què vols, treure la bèstia que porta dins, pendent només de superar el risc de no picar la cresta més del compte en segons quins moments, i que té a l'altra banda de les cordes el personatge d'Albert Prat (Joan), poca pena i amic de l'Hèroe.

La passió entela la veritat. I l'heroi de Rusiñol, el bon noi del poble, fora de l'aura triomfalista que arrossega a pesar de la derrota —i aquí és on rau el missatge antimilitarista i arriscat per l'època de l'autor de «L'auca del senyor Esteve»—, ha tornat de la guerra canviat, amb un os a l'esquena, amb alè de vi a tothora, amb actituds que avui es qualifiquen amb l'adjectiu de “masclistes”, amb ganes de brega contra tot i contra tothom i sense tenir en compte que, amb la seva manera de fer, enfonsa l'esforç i el sacrifici que han fet els seus pares per mantenir el pa a taula i el teler greixat, ni que en aquesta posada en escena sigui un envelat el que en faci de símbol i només se senti la remor dels decibels de les màquines. Són els pares de l'heroi, interpretats per dos potents Rosa Renom (Ramona) i Manel Barceló (Anton), els que més fugen del recurs de l'esperpent i aporten l'expressivitat més dramàtica dels vençuts, sense reconèixer en l'heroi el petit monstre que, autoflagel·lant-se injustament, es pensen que han engendrat.

No és la primera vegada que «L'Hèroe» de Santiago Rusiñol es reivindica com un clàssic després de la seva primera estrena. Ara ha estat amb la directora Lurdes Barba a la Sala Gran del TNC, però el director Fabià Puigserver la va ressuscitar amb l'actor Lluís Homar el 1983 al Teatre Lliure (també hi havia aleshores, com ara, l'actor Toni Sevilla) i el director Ferran Madico la va repescar el 1999 amb l'actor Francesc Garrido al Teatre Romea, el mateix escenari on havia rebentat les primeres butllofes en segons quins sectors d'espectadors del 1903, dirigida i protagonitzada per l'actor Enric Borràs. La sensació és que, a cops d'història i a ràtzies d'experiències viscudes, en ple 2020-2021, «L'Hèroe» de Santiago Rusiñol provoca encara un somriure agre, invisible darrere la mascareta del coronavirus, com si els més de cent anys no haguessin passat i el segle XX no hagués saltat el llistó cap al segle XXI. (...)