L'oreneta

Teatre

informació obra


Autoria:
Guillem Clua
Direcció:
Josep Maria Mestres
Intèrprets:
Emma Vilarasau, Dafnis Balduz
Vestuari:
Nidia Tusal
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudantia de direcció:
Carol Ibarz
Sinopsi:

La senyora Amèlia, una professora de cant, rep a casa seva un home jove que vol millorar la seva tècnica vocal per cantar al memorial de la seva mare morta recentment. Ben aviat descobrim que la cançó triada, “L'Oreneta”, té un significat especial per als dos personatges, que aniran desgranant detalls del seu passat, marcat per un atemptat terrorista de signe islamista que va patir la ciutat l'any anterior.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: L'oreneta

09/03/2022

Les teves cicatrius són les meves cicatrius

per Ramon Oliver

 

Amb els més terribles atemptats, passa sovint com amb les més esfereïdores tragèdies col·lectives: de l’impacte  informatiu inicial, es va passant poc a poc al discurs més o menys elaborat que es repeteix com un mantra cada cop que toca commemorar el sinistre aniversari. De vegades – massa sovint- , aquests discursos es posen al servei del discurs polític de torn que veu la possibilitat d’extreure-li la seva quota de benefici al dolor aliè . I el dolor real, i fins i tot l’anàlisi real de les causes que han desencadenat la tragèdia, va quedant substituït o encobert per l’assajat dolor del ritu anual, amb ofrena floral i ( en el cas d’aquells atemptats circumscrits al nostre territori) amb  interpretació del cant dels Ocells inclosa...I amb la presencia a l’acte d’aquelles autoritats que no es cansen de dir que avui elles no tenen cap protagonisme ... tot i que de vegades  no posin impediments a deixar-se fer una selfie al costat dels seus seguidors ( a Barcelona em remeto ). Certament, tenen plena consciència de la seva condició les víctimes directes que han sobreviscut a la brutalitat amb el cos i l’anima ferits, i els  col·lectius que han patit directament l’agressió quan aquesta tenia un objectiu ben marcat, i  els essers estimats de les  víctimes que han esdevingut també per sempre més víctimes. Però el pas del temps i el discurs oficialitzat, porten a que la resta de persones ens oblidem amb facilitat que tots nosaltres hem estat alhora víctimes d’aquell acte... fins i tot , si no n’hem sigut plenament conscients.

El cert és que sovint els discursos estructurats a la manera d’un mantra, no fan altra cosa que distanciar-nos de la veritable dimensió de la tragèdia. I això ho saben molt bé els grans dramaturgs com ara Guillem Clua. L’horror i la impotència que va sentir quan el 12 de juny de 2016 un terrorista va omplir de cadàvers el bar gai Pulse situat a la ciutat d’Orlando de l’estat de Florida, el va impulsar a posar-se a escriure d’immediat. Però no pas a posar-se a escriure un discurs de denuncia destinat a assenyalar que ens trobàvem davant el pitjor atemptat mai patit per la comunitat LGTBI, sinó a posar-se a escriure una obra de teatre en la qual la denuncia es fes explícita mitjançant el recorregut emocional que segueixen els seus dos únics protagonistes; les dues víctimes plenes de ferides encara  no cicatritzades, per a cadascuna de les quals segueix sent encara quelcom ben difícil i complex reconèixer les ferides obertes de l’altra. Clua, és troba en un moment creatiu pletòric, com ens ha demostrat en aquests darrers anys amb obres com ara la molt èpica “Justícia” o els dos molt divertits i alhora molt tendres i molt sentimentalment lúcids lliuraments de “Smiley”. I ara ho corrobora amb aquest magnífic text que porta ja un lustre donant voltes pel món, i demostrant així la universalitat del seu contingut, de la seva capacitat per generar emocions, i de la seva intel·ligència per saber extreure reflexions de les emocions.

Clua ens situa al saló ( si no us trobeu massa lluny de l’espai escènic, busqueu visualment per les prestatgeries una foto reveladora)  en el qual una prestigiosa i exigent professora de cant té la seva primera trobada amb un aspirant a alumne. I el cert és que  –l’oïda no enganya-, aquest alumne sembla trobar-se molt per sota del grau d’exigència mínima requerit aquí. Però malgrat tot,  l’alumne i la professora són a punt de compartir amb nosaltres una intensa sessió  -classe de música inclosa- que els deixarà ben tocats a tots dos... i que de retruc, provocarà també en nosaltres tot un seguit de molt mesurades emocions, d’aquelles que deixen alhora tocat a l’espectador, mentre defugen en tot moment la possibilitat del fàcil xantatge emocional. Clua mesura amb exactitud sovint magistral  ( i un cert punt de misteri gens forçat ; ben aviat podem preveure algunes de les revelacions que arribaran més tard)  la dosificació amb la qual cal deixar anar noves informacions. I alhora, mesura amb no menys exactitud l’equilibri amb lleugers tocs de comèdia i apunts també lleugerament humorístics que cal imprimir-li al diàleg entre aquests dos personatges, per tal d’evitar la nota dramàtica forçada, o de forçar per contra amb excés els elements tendents a rebaixar la tensió de la trobada. I aquest equilibri del text, `queda perfectament plasmat a l’escenari gràcies a l’esplèndida direcció de Josep Maria Mestres, i al sensacional treball realitzat pel tàndem interpretatiu de la proposta, integrat per una prodigiosa Emma Vilarasau, i un fantàstic Dafnis Balduz que deixa ben clar d’una vegada per totes el seu dret a ser considerat un dels nostres grans actors.  L’Amèlia de Vilarasau i el Ramon de Balduz tenen més coses en comú del que podrien reconèixer en el moment en el qual es produeix la seva primera trobada . I cadascun a la seva manera, saben molt bé  tant el  que significa estimar, com allò que els diferència a l’hora d’estimar,  com  el dolor que pot estar implícit en el fet d’estimar. Certament, quan tot comença, un d’aquests dos personatges sap molt més sobre les raons d’aquesta trobada que l’altre. Però tots dos estan destinats a fer els seus bons descobriments:  uns descobriments que passen també per l’acceptació de la realitat del dolor de l’altre; quan es tracta del dolor ningú té l’exclusiva de patir-lo amb més intensitat, encara que de vegades tingui la temptació de voler atorgar-se aquest rol. Una evidència a la qual s’hauran d’enfrontar també aquests dos, abans d’arribar al magnífic i també ben mesurat final de l’obra. Un final que, certament, és l’únic final possible, perquè l’estructura  - una estructura sòlidament clàssica- amb la qual està escrita , ens condueix de forma precisa cap a aquesta conclusió. I lliçons de musica a banda, també aquest segment constitueix una bona mostra de la lliçó interpretativa que ens ofereixen Vilarasau i Balduz. Ella , mostrant un control total del que cal exterioritzar sense excedir-se en l’exteriorització: el text i Mestres li ofereixen també en aquest sentit un grapat d’ocasions per tal  d’introduir la paraula, el gest i la inflexió de veu que resitua el dolor en el seu lloc just. El veritable dolor no precisa d’exhibicionisme ,  i es pot permetre fins i tot un apunt irònic o una petita broma.  Ell, controlant alhora amb autoritat i formes aparentment disteses l’itinerari que ha de seguir la trobada, i amagant les cicatrius causades també per aquella altra part del dolor que ella mateixa ha pogut causar: el dolor que caua qui, en nom de l’amor, vol negar la veritable natura de la persona estimada. Acostumat com està a anar al seu teatre de l’èpica a l’intimisme, Clua fa que el text evolucioni des de l’evidència de  l’acte de barbàrie col·lectiva que suposa un atemptat provocat per l’odi homòfob, a l’evidència del dolor que causa i de les  conseqüències que té aquesta mena de domèstica negació discriminatòria. I això, Clua ho fa eludint els discursos: situant l’emoció a flor de pell al centre de l’escenari.