Una cosa és clara: el 2037 —que és l'any on se situa aquesta sàtira reflexiva sobre l'art i la política— encara hi haurà internet com avui el coneixem, la gent es farà selfies, hi haurà televisions tradicionals... i encara quedarà alguna monja, com Sor Ángela, la monja copista que representa aquesta actriu mestressa del drama, la comèdia i el clown, Carmen Machi.
De fet, a vint anys vista, que és com qui diu a un cop de pedra, segons l'autor i director d'aquesta obra i director actual del Centro Dramático Nacional (CDN), Ernesto Caballero (Madrid, 1958), tot continuarà més o menys igual. Bé, tot, no. La política haurà canviat bastant: la Unió Europea ja haurà fet figa, l'enèsima crisi econòmica haurà acabat amb qualsevol guardiola i els avantatges de l'estat del benestar, Espanya haurà tornat a l'enyorada pesseta —per als més joveníssims, la moneda que hi havia fins fa disset anys—, els catalans, després d'haver aconseguit aferrissadament i en referèndum la independència dita desconnexió, malden per tornar a festejar i formar part d'Espanya —un moment d'hilaritat a la platea rebuda amb aplaudiments perquè la síndrome «Polònia» no només ha fet escola sinó que ha educat els espectadors a riure's d'ells mateixos— i malgrat que hi haurà residus dels partits majoritaris actuals, el PP i el PSOE, qui portarà les regnes del govern espanyol serà un partit nou, de tendència populista, Pueblo En Pie, nascut des i per al poble, capaç de vendre's el gegantí quadre «Las Meninas» del pintor Diego Velázquez —avui, toquem fusta, encara en dipòsit al Museu del Prado— per fer front a les necessitats socials, mal que sigui triturant la cultura.
L'actriu Carmen Machi interpreta un personatge que, de monja, només li queda l'hàbit, i que es gronxa entre la ingenuïtat de la seva condició de germana prodigi de convent dedicada exclusivament a la còpia d'obres d'art fins a la temptació de creure's que ella té una personalitat pròpia en el món artístic ni que reconegui que, més que el clàssic Velázquez, de qui ha de fer l'encàrrec de la còpia de «Las Meninas» (o «La família de Felip IV») treballant de nit al Prado, en qui se sent més identificada és amb Vassili Kandinski i el seu art abstracte.
Malgrat la seriositat de la reflexió de fons de l'obra, el to que li ha donat l'autor i director i que també ha adoptat Carmen Machi és el d'un humor subtil carregat d'ironia que jugant amb una ficció distòpica —¿qui l'ha vist i qui el veurà l'any 2037?— alerta sobre allò que podria ser que no estigués tan lluny de la realitat en un futur pròxim.
Per aconseguir aquest salt entre la ficció humorística i la profunditat del discurs, el muntatge compta amb dos personatges més: la jove i nova directora de confiança política del Museu del Prado (interpretada per l'actriu Mireia Aixalà) i el vigilant de nit del museu (l'actor Francisco Reyes). Ells dos —personatges secundaris engolits per l'obra i gràcia de la protagonista— són la cara i la creu de la ficció política: ella, d'acord amb els nous aires que corren entre els dirigents polítics del nou partit governant, i ell, graduat d'Humanitats sense feina que, vigilant de nit, exercint de veu de la consciència i, en realitat, fent de l'últim guardià del patrimoni artístic i cultural i denunciant el tancament de teatres d'òpera i de museus i manifestant-se contrari a l'operació del govern de venda de l'art a una petromonarquia dels xeics àrabs per sobreviure en la penúria de la vella i geriàtrica Europa.
Carmen Machi porta el seu personatge al límit, des de la serenitat de l'hàbit de la monja Àngela a la seva bogeria infernal, posseïda per la força de la divinitat, la vanitat i també les temptacions de la carn que sempre escalfa el dimoni. Les projeccions gegants en tres grans panells que van des del quadre íntegre i fragments de «Las Meninas» a les llaunes de sopa Campbell del dadà d'Andy Warhol o als extrems de l'art de carrer cotitzat finalment en galeries com l'art del grafit, fan la resta a manera que van dotant de veracitat, color i fantasia allò que teòricament surt dels pinzells i la paleta de la monja copista que, després de fer un viatge llampec pels corrents artístics de la pintura, torna al classicisme de «Las Meninas», ni que el quadre només sigui ja una vulgar còpia sortida de la seva paleta. (...)
