La autora de Las meninas

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Carmen Machi, Mireia Aixalà, Francisco Reyes
Escenografia:
Paco Azorín
Il·luminació:
Paco Azorín
Vídeo:
Pedro Chamizo
Vestuari:
Ikerne Giménez
So:
Luis Miguel Cobo
Composició musical:
Luis Miguel Cobo
Ajudantia de direcció:
Ramon Paso
Producció:
Focus, Centro Dramático Nacional (CDN) – INAEM
Autoria:
Marc Rosich, Oriol Genís
Sinopsi:

En un futur no gaire llunyà la crisi financera que sacseja obliga l'Estat espanyol a desprendre's del seu patrimoni artístic. Davant la possibilitat de la venda de Las meninas, una afamada monja copista rep l'encàrrec de realitzar una rèplica exacta de l'original de Velazquez. A partir d'aquest moment, la religiosa es veurà atrapada en un dilema d'interessos de diversa índole, alhora que patirà una transformació de la seva personalitat quan l'humil artesana del pinzell es converteix en una reconeguda figura de les arts plàstiques i en una estrella mediàtica.

La autora de Las meninas és una sàtira distòpica en la qual s'aborda el lloc que ha d'ocupar l'art a la societat, així com el controvertible concepte de benestar social. L'obra, igualment, desplega una mirada irònica sobre l'aïllament egòlatra de bona part de lla creació més avantguardista i compromesa dels darrers anys, així com sobre la banalització de l'experiència artística convertida en multitudinari esdeveniment mediàtic en sintonia amb els grans parcs temàtics de l'entreteniment massiu.

L'autor vol compartir l'interès amb el qual contempla les sorprenents realitatz que està generant la democratització indiscriminada en tots els àmbits de la cultura; l'esfondrament de les autoritats relatiu a l'art i el coneixement, l'adveniment, finalment, d'un nou paradigma que situa i equipara al mateix canon una tonada local com, posem per cas, el Rèquiem de Mozart.

Ernesto Caballero


Crítica: La autora de Las meninas

11/05/2017

Una performance del món de l'art

per Toni Polo

Ens ubiquem en l’any 2037 sense que això signifiqui que estem en una sàtira futurista. El text , farcit de picades d’ull a la situació del 2017, és rabiosa i críticament actual. Una monja pintora, la millor copista que ens puguem imaginar, rep l’encàrrec per part de la directora del Prado de fer unes Menines, les de Velázquez, idèntiques a l’original, perquè el museu ha de vendre es autèntiques. La monja, innocent, comença entusiasmada la còpia. Amb devoció, amb il·lusió, amb fidelitat. Fins que... “se viene arriba” i proposa millorar l’original, per allò dels tons, els colors enfosquits pel pas del tems... A poc a poc, alimentada per les converses amb el tercer personatge de l’obra, un guarda nocturn intel·lectual, intel·ligent, enamorat de l’art, que esdevé una mena de Pepito Grillo de la protagonista, aquesta acabarà desfasant en una història molt crítica, molt divertida i molt ben interpretada

En un primer pla, tenim una brutal Carmen Machi en tot un ventall de registres (des de la beata religiosa fins a la icona pop o la radical dadaista)que dona coherència a un episodi que tendeix a l’exageració, a la fantasia i, fins i tot, a la performance. Al seu costat, el segurata desplega tota una filosofia i uns raonaments que donen contundència a qualsevol argument rupturista (“la originalidad está sobrevalorada”, remarca). Per sobre, la figura política, la directora que està convençuda del que cal fer i de que no es poden passar de la ratlla. Tot plegat Ernesto Caballero ha escrit i dirigeix una obra rodona en la qual diu en poc més d’una hora i mitja tot el que cal per dibuixar una situació que no és tan irreal com podríem imaginar.

La catarsi que pateix la monja és tot un lluïment de la protagonista però, també, és un exercici d’escriptura i de direcció. La Machi entra en èxtasi en un bucle que l’arrossega i arrossega tot el públic. Amb originalitat, amb Denominació d’Origen (a les antípodes de caure en un rotllo Sister Act, per exemple, que voldria dir que la cosa se n’ha anat de mare) l’actriu dona vida a un personatge profund, complicat, crític i divertit. El públic assisteix a la seva metamorfosi entre rialles i indignació i amb la por que allò que està passant en escena no sigui una cosa tan fantàstica: “Pasó no hace nada, en un futuro improbable pero real”, es diu a l’obra.