Ja passava a Bèsties, que es va poder veure per última vegada al Mercat de les Flors fa uns mesos i que, amb cavall i algunes aus a la pista, va ser la darrera creació de la companyia abans d’aquest conjunt de dues peces. Ara, la companyia francocatalana integrada per Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias (fill, per cert, del conegut pallasso Tortell Poltrona) porta als escenaris barcelonins Là, primera part del díptic escènic Là, sur la falaise, que si es compleixen les previsions es podrà veure l'any 2019. Totes dues peces, concebudes com a vasos comunicants, parteixen d’un mateix impuls d’explorar les oposicions (entre el negre i el blanc, entre l’equilibri i el desequilibri...) i també les moltes cares del treball amb animals. Ho veureu a Là, una peça per a dos humans, un micro, un ocell anomenat Gus i dos colors: els mateixos blanc i negre de les plomes de l’au. Decourtye i Mateu exploren aquí els conceptes d’equilibri i desequilibri, mentre intenten trobar els límits de la veu humana, del ritme i de la llum. Sobre ells, lliure per l'escenari, l'au representarà el món de les creences i supersticions, però també la llibertat i la lleugeresa. Tot passa en un escenari d'una claror immaculada que, a poc a poc, s’anirà transformant en una exploració de la dualitat, que és un dels signes d'identitat de la peça.
Potser, com diuen els mateixos creadors, Là funciona com un pròleg de la futura La falaise, la segona peça que veurem l'any vinent i que està protagonitzada per vuit intèrprets, els mateixos dos colors (el blanc i el negre) que la lliguen a Là i uns col·laboradors molt animals, entre els quals un cavall i algunes aus.
Com és habitual, Baró d’evel torna a col·laborar en aquesta ocasió amb Maria Muñoz i Pep Ramis, integrants de la companyia de dansa Mal Pelo, però també amb l'autora i dramaturga Barbara Métais-Chastanier.
Finalista a Noves tendències dels Premis de la Crítica 2018La companyia Baró d'evel, formada en les arts del circ franceses, explora amb aquest Là nous camins en la seva trajectòria circense, en què el gest deixa empremtes d'una plasticitat i una poètica singulars. Clar que els que vam veure The Mountain, the Truth and the Paradise de Pep Ramis (estrenat el maig passat) reconeixem, tot d'una, la font d'inspiració, l'indiscutible mestratge que Mal Pelo ha traçat, amb exigència i rigor, des del seu centre de creació L'animal a l'esquena, en un camí esquitxat de dreceres i entreforcs, obert a la creativitat d'altres disciplines. Com en l'esmentat solo de dansa de Ramis, el tàndem format per Blai Mateu i Camille Decourtye evolucionen en un escenari tancat a tres bandes per enormes llenços coberts d'una fina capa de cerussa o blanc de plom, un polsim lunar sobre el qual els intèrprets pronuncien les seves accions recolzades en la simplicitat d'un micro usat com a instrument sonor i alhora com a pinzell d'artista. La poesia escènica que ratllen els humans amb el seu moviment, el seu cant (magnífiques sonoritats vocals de Camille), el seu gest desmanyotat i rialler, és escandida per les aparicions volàtils d'un corb ensinistrat que, per contrast amb l'escenari, és d'un plomatge negre lleugerament tacat de blanc. Ocell i intèrprets creen un clima simpàtic i expressiu, on el cant i el gemec rimen amb el traç pictòric dels seus cossos.