Là. Baró d'Evel.

informació obra



Autor:
Blaï Mateu Trias
Intèrprets:
Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias, L'ocell Gus
Escenografia:
Lluc Castells
So:
Fanny Thollo
Il·luminació:
Adèle Grépinet
Vestuari:
Céline Sathal
Direcció:
Alain Francoeur
Composició musical:
David Simard
Sinopsi:

Ja passava a Bèsties, que es va poder veure per última vegada al Mercat de les Flors fa uns mesos i que, amb cavall i algunes aus a la pista, va ser la darrera creació de la companyia abans d’aquest conjunt de dues peces. Ara, la companyia francocatalana integrada per Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias (fill, per cert, del conegut pallasso Tortell Poltrona) porta als escenaris barcelonins , primera part del díptic escènic Là, sur la falaise, que si es compleixen les previsions es podrà veure l'any 2019. Totes dues peces, concebudes com a vasos comunicants, parteixen d’un mateix impuls d’explorar les oposicions (entre el negre i el blanc, entre l’equilibri i el desequilibri...) i també les moltes cares del treball amb animals. Ho veureu a , una peça per a dos humans, un micro, un ocell anomenat Gus i dos colors: els mateixos blanc i negre de les plomes de l’au. Decourtye i Mateu exploren aquí els conceptes d’equilibri i desequilibri, mentre intenten trobar els límits de la veu humana, del ritme i de la llum. Sobre ells, lliure per l'escenari, l'au representarà el món de les creences i supersticions, però també la llibertat i la lleugeresa. Tot passa en un escenari d'una claror immaculada que, a poc a poc, s’anirà transformant en una exploració de la dualitat, que és un dels signes d'identitat de la peça.

Potser, com diuen els mateixos creadors,  funciona com un pròleg de la futura La falaise, la segona peça que veurem l'any vinent i que està protagonitzada per vuit intèrprets, els mateixos dos colors (el blanc i el negre) que la lliguen a  i uns col·laboradors molt animals, entre els quals un cavall i algunes aus.

Com és habitual, Baró d’evel torna a col·laborar en aquesta ocasió amb Maria Muñoz i Pep Ramis, integrants de la companyia de dansa Mal Pelo, però també amb l'autora i dramaturga Barbara Métais-Chastanier.

Finalista a Noves tendències dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Là. Baró d'Evel.

09/07/2018

La parella Mateu-Decourtye brilla amb aquesta primera part de Là i confirma el seu bon moment creatiu

per Marcel Barrera

és un espectacle que funciona des del primer segon del primer dia. L’espectacle és un trencaclosques d’emocions humanes i un torrent d’expressivitat que situa la companyia Baró d’Evel a l’altar de la creació contemporània. Si continuen així, Blaï Mateu i Camille Decourtye estaran aviat a l’alçada d’altres grans parelles com Victoria Chaplin i Jean-Baptiste Thierrée. S’han allunyat del circ, però el seu pallasso és potentíssim i en aquest espectacle llueix més que mai.

La parella es mira, es toca, es tapa la boca, es descobreix; fins i tot Mateu entrevista en directe a Decourtye per intentar expressar en paraules els moments intensos d’un mà a mà. Però Decourtye li respon amb esgarips i gemecs en un diàleg que expressa l’extraordinària comunicació que hi ha entre els dos artistes, per una banda, i com saben crear situacions barodevelianes. I és que el segell de Baró d’Evel és inconfusible. És una barreja d’absurd i existencialisme —amb molta autoreflexió i preguntes sobre la vida— barrejat amb un llenguatge molt pallasso on els gestos, les arts plàstiques i el cant espiritual sempre hi són molt presents.

L’escenografia? Tres parets blanques i un terra també blanc. Podria ser l’obra de teatre Art, però no apareix Josep Maria Flotats declamant amb autoritat. Apareixen dues persones que balbucegen, dubten, s’interroguen, intenten entendre amb humilitat i molta curiositat l’entorn en el qual es mouen.

L’espectacle comença amb una sorpresa. La blancor té els minuts comptats. Blaï Mateu trenca la paret i apareix barallant-se amb un peu de micròfon com fa el seu pare, Tortell Poltrona, en una de les seves famoses entrades. Després apareix la garsa Guss, que, saltironant, passa de punta a punta de l’escena i li esguerra el guió —això millor no ho explico, cal veure-ho—. I després apareix, també trencant la paret, Camille Decoutye, que és com aquells pollets acabats de sortir de l‘ou que es van despertant i descobrint el cosmos i el llenguatge.

La parella Mateu-Decourtye brilla amb aquesta primera part de i confirma tan la genialitat d’aquests artistes com el seu  bon moment creatiu i interpretatiu pel qual passen. A l’escena només hi ha dos colors, el blanc i el negre. Gus és aquell animal elegant i impertorbable que vola per la graderia i que escolta Mateu. “Vols que no fem res?”, li pregunta a l’ocell en un moment hilarant que recorda el comentari que l’artista li feia al cavall Bonito a Le sort du dedans: “You can't sleep here”.

L’espectacle és un viatge per diversos estats d’ànim —furiós, curiós, cansat, desconcertat, eufòric, preocupat, esperançat— que es van succeint amb una gran fluïdesa. Hi ha moments de gran intensitat còmica i còsmica, com l’emprenyada de Decourtye després d’intentar desfer un gran nus de cables de so. O l’aventura dalt de la paret, que recorda Harold Lloyd aferrant-se al rellotge a L’home mosca. O el magnífic trio amb Blaï cantant i Camille fent un curiós mà a mà amb la garsa. En aquest món en blanc i negre les parets es van espurnejant de negre, i els vestits negres revestint-se de blanc. I quan arribem a casa la funció continua. Els cabells negres cada dia estan més blancs. És la vida.